ARRANCA L'INQUIET

Ui, que ja no me'n recordava que tenia blog!!! Açò d'estar en l'atur és molt estressant, no tinc temps per a res, jejeje. Aprofite que passe un moment per la xarxa per recordar-vos que avui comença la quarta edició de l'Inquiet, l'únic festival de cinema en català del món i a més, una iniciativa molt molt lloable de l'equip de la Casa de Cultura de Picassent. Tota pedra fa paret, ja sabeu, i events d'aquest tipus són molt necessaris per a la nostra cultura.

Feu-li una ullada al programa, hi ha coses interessants: documentals, pel·lis, curts... i fins i tot projeccions dins la piscina dins de la secció lliure.

Ens veiem a l'Inquiet!!!

Un passeig per la Serra Mariola

No vam trobar les caves però almenys vam menjar mores. I que bones!!!

Després de l'estiu i cansada del sol i platja, el que realment abellix és passetjar per la muntanya i quin indret més adient que la Serra de Mariola.

Agres és un poble amb encant, d'eixos que no et canses de visitar. Sempre m'havien dit que la Cava Gran, enfilant el Montcabrer era per a veure, i aquesta va ser la meua intenció. Però en això es va quedar, no sé com ho vam fer que vam pujar i pujar serra amunt i al final no vam trobar res. Sort que de camí ens vam trobar aquestes magnífiques mores, que van suplir la bellesa de la cava. Un altre dia serà.

Per acabar el dia, i ja tornant cap a casa ens enfilem cap a la Vall d'Albaida i ens parem a Bocairent. La vista des de la carretera és única, quin conjunt de cases més bonic, allà enclavat en la muntanya. Les covetes del moro també les deixem per a un altre dia, és tota una experiència endinsar-se per aquells passadissos tan menudets. La foto és de quan vaig anar en Pasqua.

Pendent queda, per tant, la cava gran d'Agres, les covetes del moro i com no, l'herberet en Bocairent.

Tornar

Em passe la vida donant disculpes per la manca de constància en l'actualització del blog, què hem de fer! A principis d'agost em vaig prometre a mi mateixa que aprofitaria les vacances per deixar algun escrit que altre, però res, no hi ha hagut manera. També cal dir que amb el trasllat a ma casa, que m'ha ocupat molt de temps, he hagut de renunciar a Internet i, per tant, ja no és tan fàcil poder escriure un post des del sofà... tot i això, no deixa de ser una excusa més.
Ara no escric des del sofà, sinó des del treball, ja que la tornada no ha sigut tan dura com pensava i de moment, cal tocar fusta, encara no han arribat les jornades estressants de feina, més bé al contrari. Almenys jo sí que he tornat de vacances i no com altres.
Podria aprofitar aquest post per contar-vos el mes d'agost: la casa, el teatre, el viatge a formentera, les festes del poble, etc. Però tampoc es tracta d'avorrir-vos així que no sé realment de què parlaré.
De moment, pararé atenció en una cosa que m'ha sobtat a la tornada de les vacances. Me n'he adonat que hi ha moltes coses que no canvien, com per exemple la persecució del diari El Mundo cap a les llengües minoritzades i sobretot la seua obsessió pel català. Des de la difusió d'aquell Manifiesto por el la Lengua Común, tot i que la cosa no venia de nou, que no han parat amb aquesta agressiva campanya contra la notmailització lingüística a les comunitats amb idioma propi. Realment penseu que el castellà està en perill d'extinció? Mireu el que proposava Toni Cucarella al seu blog.
Repassant hui la premsa m'he trobat amb una notícia que m'ha fet riure (o plorar, segons com ho mires), el titular diu El colegio público Son Caliu no permite hablar español en el centro ni a los padres. L'encapçalament de la pàgina ho diu ben clar: PROHIBIDO ESTUDIAR EN ESPAÑOL. Algú es creu que en una illa com Mallorca i en un poble com Calvià, on la majoria dels seus habitants són alemanys o anglesos, algú els prohibisca parlar el castellà? I encara més, el subtítol de la notícia diu que aquesta mateixa escola pressiona les famílies que no compleixen la normativa excloguent-les de viatges i celebracions pel centre. Em costa de creure, la veritat.
No és que em sorprenguen aquestes notícies, la veritat, ja hauríem d'estar ben acostumats al tractament tan groc que fa aquest diari, el pitjor de tot és que amb titulars així no m'estranya l'odi que estan generant en els lectors de cara als catalans, gallegs i bascos.
De fet, el que més em sorprén és que no diuen res de què al País Valencià obliguen a impartir una assignatura en anglès, en detriment del valencià i del castellà, en aquest cas també s'està prohibint estudiar en castellà, no? Aquest tema, per cert, mereix un post a banda, no? Perquè ja em diràs tu quina frickada és aquesta de traduir les classes a l'anglès... Juan José Millàs ho ironitza molt bé en aquest article.
Bo, i fent repàs a la premsa de hui també m'he rist llegint les declaracions de Fernando De Rosa, diu que agilitzarà el cas Fabra, jejeje. Que per cert, quina jugada que han fet els del PSOE i el PP amb el Consell General del Poder Judicial, no se'ls escaparà res, no. Si és que al final, les 7 diferències entre els partits estan cada vegada més difoses, per si algú ho dubtava, clar.
Ui, crec que ja ho tinc prou per hui, que si m'estiren de la llengua...

Vacances... i blog

Per fi, estic de vacances i per fi, podré actualitzar el blog. Disculpeu aquells que heu estat entrant durant aquests dos mesos i s'heu trobat a l'home damunt de l'ordinador, sense cap altra novetat, ja m'ho heu dit molts, eh. Perdoneu, però és que han estat uns mesos un poc vertiginosos. Ja sé que sempre hi ha un moment per escriure unes parauletes, però volia fer-ho bé i en tranquil·litat. I la preparació de bodes (i no m'he casat jo), la casa, el teatre, i sobretot les hores que he passat al treball m'han impedit dedicar-hi uns minutets. Això sí, el blog del teatre, sí que l'he anat actualitzat. Aquests post tampoc no serà massa profund, però és només per advertir-vos que tornaré.

Aquesta setmana segurament ja me n'aniré a viure a ma casa, només falta l'última neteja i el trasllat d'allò més necessari. Per als interessats, us diré, que de moment no hi ha data per a la festa oficial d'inauguració. Això sí, aniré convidant-vos a poc a poc perquè vingueu a passar una estoneta agradable a la fresqueta de Senyera.

P.D. Vos deixe unes fotos fresquetes dels xiquets més bonics del món sencer!! I una altra del Riu Albaida, quan passava aigua al mes de juny, ara està més sec que sec.

65 hores!! el que faltava...

Aquesta és la innocentada de la setmana. Per si no féiem prou hores a la feina sense cobrar, ara resulta que per llei la jornada laboral arribarà a les 65 hores. Però de què van aquests polítics? En què pensen?

Diuen que l'ampliació de les hores es negociarà entre l'empresari i el treballador, però, qui ho garanteix això si ara damunt la llei els dóna la raó.

El tema és seriós, així que ja està bé de parlar de l'Eurocopa, de la crisi o de l'uniforme escolar, perquè si continuem així veurem qui té temps de viure.

Potser aquesta és la solució, com diu la meua amiga Lídia, al problema de les hipoteques; és a dir, ens comprem una tenda de campanya, la muntem a l'oficina i venem les nostres cases, que vos sembla?

Tant de parlar de l'horari europeu i històries i ara què fa la UE? No havia quedat clar ja que no per més hores treballades es produeix més i que les jornades laborals interminables l'única cosa que provoquen són baixes per estrés, accidents de trànsit per cansament i infelicitat perenne? Com quedem?
Esperem que la cosa es parle i que la pressió social ajude a que el Parlament Europeu no ho ratifique, pel bé de tots.

Aigua vaaa!!!

No ens podem queixar d'aigua, ara que no para de ploure. Deixaran estar tranquils els rius per un temps, per fi.
Us recomane la lectura d'aquest blog, està molt molt bé: http://www.solosequenosenada.com/2008/05/10/la-trama-%e2%80%9ctrasvase-del-ebro%e2%80%9d-v13/

Per un troç del teu cos

Per un amor tan tendre
què donaria jo,
què em deixaria prendre
per un tros del teu cos.
Com el pagès que es lleva
per a fer el seu camp d'or,
jo et faria meva,
et llauraria el cos.

Pels teus ulls tan negres,
jo apagaria el sol;
que només les estrelles
fossin el teu bressol.
Junts faríem la drecera
caminant sense por;
jo et trauria les pedres,
i el vent del nord, la pols

LLuís Llach

Per als que estimeu en valencià. Cliqueu ací.

tornar

Quina alegria retrobar-te!
Tan de temps sense tornar-hi i estaves al mateix lloc; la mateixa façana, el mateix interior, algun insignificant canvi però amb el mateix esperit. No hi eren, tanmateix, els mateixos actors, tot i que no hi havia canvis als personatges.
T'he trobat bé, t'he trobat sana, per a mi ha estat com tornar deu anys arrere.
Quina alegria retrobar-te!
El meu rol també ha estat ben diferent aquesta vegada, jo hi caminava amb la mateixa por que ho feia 10 anys abans, però les mirades no eren les mateixes, potser jo tampoc era la mateixa. Ha passat el temps i han canviat moltes coses.
De sobte, m'han passat pel cap milers d'imatges, com quan mires i remires un àlbum de fotografies. Imatges que he recuperat de ben a dins, d'entre una de les caixes que hi guardava a la meua memòria. He reviscut moments que ja havia oblidat per complet.
Quina alegria retrobar-te.

25 d'abril

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parti per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.

(Vicent Andrés Estelles 1924-1993)

Sant Jordi

De Barcelona m'ha arribat el primer regal de Sant Jordi, una rosa i un llibre virtual. Gràcies Betlem!
Tot i que que el costum dels catalans de regalar una rosa i un llibre no el tenim ací, és una tradició que m'agrada molt. Hui és el dia del llibre i, per què no aprofitar per fomentar la lectura? De llibres en tinc molts per recomanar, ja que últimament sembla que m'ha picat la mosca devorallibres, però us parlaré de l'últim, el que em vaig llegir anit. Es diu Pell de pruna, de Joan Olivares, el que va guanyar l'any passat el premi de literatura eròtica de la Vall d'Albaida, no és el primer llibre que em llig d'aquest autor, i també he llegit abans altres llibres guanyadors d'aquest premi, com l'Aurora de Núria Tió.
El llibre està bé i li fa honor al títol del premi, és a dir, que és eròtic, molt eròtic, ratllant entre l'erotisme i la pornografia, diria jo... No està malament per passar la diada de Sant Jordi llegint.
Com que el llibre encara no està a les llibreries, només us puc mostrar una de les il·lustracions que apareixen a les seues pàgines.


Feliç dia de Sant Jordi!

Ja tinc la meua minimí!!!

Per al meu aniversari, la Punti m'ha regalat una minimí, una nineta de 7 centímetres, que és un xicotet fermall per lluir a la roba. Aquesta sóc jo:

I aquest és el procés de creació gravat i muntat per Iñaki:

La Bergo ho va explicar molt bé a l'ADN. Irene fa anys que es dedica a fer manualitats, arracades, bosses, sempre compaginant amb estudis i feina; ha venut en fires, en tendes i fins i tot jo li he fet de comercial a Senyera, jejeje.
Ara amb les Minimís sembla que la cosa "va de bo" i fins i tot l'Àngel Llácer li n'ha encomanat una.
Si voleu fer-li algun encàrrec, ella encantada. Però afanyeu-se abans no pugen de preu, la seua intenció és arribar molt lluny amb aquests dissenys tan graciosos. Molta sort, Punti!!!

He heretat l'esperança (Miquel Martí i Pol)

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

Miquel Martí i Pol: He heretat l'esperança, 1963-1967.

Laura

Quin moment més emocionant! La cançó és bonica, però imagineu que el Llach us la dedica a vosaltres... segur que us passaria el mateix que a la Laura al final de la cançó.

Manifest

15 anys sense Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó!

15 anys son molts anys. Son massa anys. Sobretot perquè fa 15 anys que ens furtaren una part de cadascú de nosaltres. Una part que mai, irremediable i desesperadament, podrem recuperar, i que ens deixa nus davant la certesa que el mon que ens envolta és moltes vegades injust, cruel i miserable.

Fa 15 anys que uns criminals vils i covards ens deixaren sense el nostre company, amic, fill, germà: Guillem Agulló i Salvador. Només tenia 18 anys. Era massa jove perquè li segaren una vida completa, com també feren amb els seus amics i la seua família: Carmina, Betlem, Carme i Guillem. Ells son les veritables víctimes d’aquest fracàs que alguns volen anomenar democràcia. Nosaltres lis oferim tota la nostra estima i el nostre cor. Perquè sense ells el somni no seria possible.Maleïda aquella data fosca d’abril del 1993 i maleït aquell fosc racó del poble de Montanejos on un grup d’espanyolistes neonazis organitzats compliren amb les ordres dels botxins de la justícia, de la tolerància, de la llibertat. Compliren amb les directrius d’un estat i un sistema que volia, i vol, tancar ferides passades amb cal viva sobre els nostres companys, la nostra història, la nostra memòria.

Avui, 15 anys desprès, cal continuar cridant ben fort que aquell va ser un crim polític i d’estat, que va comptar amb la complicitat i justificació de polítics feixistes, de periodistes feixistes i de jutges feixistes. I aquest crit mai el faran callar mentre no aconseguim reparar la memòria de Guillem amb justícia i veritat. La mateixa justícia que ens ha mancat pels milers d’ assassinats i represaliats pel franquisme i postfranquisme actual. La mateixa justícia que els mancà a Miquel Grau, a Davide, a Martí Marcó, a Roger... i a tants d’altres invisibles per institucions i governs. La nostra tasca avui passa per recordar i lluitar per la memòria dels nostres companys.Però cal ser ben conscients que el millor homenatge que els podem oferir és el de recollir el seu testimoni de combat aferrissat per unes idees, per uns valors de justícia i llibertat, d’emancipació i solidaritat, de defensa d’una terra, d’un poble maltractat com a nació i explotat com a classe. Una lluita, en definitiva, antifeixista i solidària.Aquesta lluita és fa més necessària encara en aquests dies en els que el feixisme i el nazisme reviscolen més que mai, amb agressions, bombes, atacs i pallisses. Feixisme amb cara i ulls, amb partits legals per al sistema com son España 2000 o Alianza Nacional, partits que compten amb militants tan “inofensius” com José Luis Roberto o Pedro Cuevas, assassí material del Guillem. Partits i grups que, malauradament, aprofiten la impunitat que els ofereix policia i jutges en el seu camí d’odi i violència.

No podem perdonar. No hem d’oblidar. Perquè a Guillem el mataren per ser independentista, antifeixista i anticapitalista, per ser un maulet, a un estat on eixe és un delicte amb una condemna massa cara. Odien allò diferent a ells. Odien els anhels i els vents de rebel·lia i dignitat. Nosaltres estimem tot el que això representa.Tant de bo Guillem puguera estar avui entre nosaltres, al seu poble: a Burjassot. I tant de bo poguérem esborrar del nostre mon totes les idees i persones que escampen el seu fastigós tuf a intolerància, racisme i feixisme. I tant de bo no haguérem de témer l’alba del dia amb la nit més llarga, la nit del maleït ball de morts.Han passat 15 anys ja. Però poden passar 20, 25 o 100. Guillem sempre serà ben present al nostre cap i al nostre cor. A la memòria d’aquest poble rebel i digne que es resisteix a la rendició. Eixa és la nostra tasca, la responsabilitat de totes nosaltres: continuar mantenint viva aquesta flama de llibertat. Perquè mai es trobe sol. Perquè aquest no siga el darrer somriure.

Guillem Agulló: la lluita continua!Ni oblit, ni perdó!

Signen: Maulets, Assemblea Terra, Ateneu Popular de El Carme, Ateneu "Arrels" de Beniarrés, Ateneu "La Forca" de Carcaixent, Centre Social "Terra" de Benimaclet, Fòrum per la Memòria del País Valencià, Endavant, Alerta Solidària, COS, Espai País Valencià, Ca Bassot de Burjassot, Ca Revolta, La Canterella de Godella, Assemblea de valencians i valencianes de Montcada, Antifeixistes de l'Horta, antifeixistes.org, Acció Popular Contra la Impunitat, C.A.T, Assemblea de Joves de Pego, Col·lectiu Arrels de la Marina, Casal Popular de Castelló, Grup de Muntanya Viarany, Assemblea de veïns de Benimaclet, Col·lectiu Estrella Roja de Benimaclet, Coordinadora Antifeixista Intercomarcal, Colla de Dimonis de Benimaclet, C.S.A. "El Montó" d'Alcàsser, Intersindical Valenciana, SEPC.

En record de Guillem Agulló

Fa 15 anys jo encara era una xiqueta però recorde ben bé quan va morir el Guillem. Eren dies de pasqua i jo no entenia molt bé encara com havien pogut matar un tio, només per les seues idees.
Ara han passat 15 anys i continue sense entendre moltes coses.

"El proper divendres farà 15 anys de l'assassinat del jove Guillem Agulló. Fou l'11 d'abril del 1993 quan aquest jove antifeixista i independentista de Burjassot (l'Horta) fou apunyalat mortalment. El seu assassí només complí quatre anys de condemna i recentment es presentà a les darreres eleccions municipals per una partit d'extrema dreta.


Enguany, 15 anys després del seu assassinat, aquesta impunitat s'ha saldat amb més de 600 agressions al País Valencià com les darreres pallisses a immigrants gravades en vídeo, la punyalada que gairebé li costa la vida a un jove de València, l'esvàstica gravada en la cara a un altre jove a Castelló o les desenes d'atacs contra centres socials, llibreries, seus de partits polítics i altres locals de tot tipus. I tot, davant la indiferència mediàtica i governamental que caracteritza aquest país.

Per aquest motiu diversos companys blocaires ens hem decidit a llançar una crida per al proper divendres 11 d'abril. Es tracta d'escriure aquest dia, o durant el cap de setmana, un apunt amb el títol '15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ' amb el banner que adjuntem. D'aquesta manera, unint i multiplicant les nostres veus, posarem la nostra engruna de fermesa contra el silenci i la vergonya.

En record de Guillem Agulló.
Perquè el següent podem ser qualsevol de nosaltres."

Prometença

Mari, te'n recordes quan ja fa molts molts anys, anàvem camí al "Verde" cantant esta cançó i per poc no ens matem???

L'home manuscrit

Per raons de feina, aquesta setmana ha arribat a les meues mans L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, un llibre que recomane als quatre vents per ser atrevit, per ser imaginatiu, per ser innovador i per haver-me "atrapat" des de la primera pàgina. Com que havia d'entrevistar l'autor dimarts al matí, me'l vaig haver de llegir en només un dia, amb la qual cosa quan vaig arribar a l'estudi de Baixauli, a Sueca, encara no m'havia donat temps a assimilar-lo. Així que, si l'heu de llegir, us recomane que no ho feu en només un dia, crec que cal temps per mastegar-lo bé, per assaborir-lo i també per gaudir d'un llibre que ha rebut diversos premis i que n'estic segura de que encara ha de fer molt de camí.
Jo no sóc qui per fer crítica d'un llibre com aquest, només sóc una lectora com qualsevol altra, per això us recomane alguns blogs que acostumen a fer crítica, i que, en aquest cas, en parlen del lllibre: Llegit, El lamento de Portnoy, o Llegeixes o enriqueixes, d'entre altres.

Potser perquè vaig haver d'empassar-me el llibre en un sol dia que aquella mateixa nit vaig somniar que jo era la protagonista de llibre i que jo mateixa tenia un "magatzem de la memòria". Fins i tot, ja desperta i amb el cotxe cap a Sueca, vaig imaginar que jo era aquell jove que anava a entrevistar Josep Palàcios a sa casa i que mai no l'arribava a trobar.

Això no em va passar a mi, jo sí que vaig trobar l'escriptor, li vaig poder fer les fotos i l'entrevista. Manuel Baixauli sí que existeix de veritat. De l'entrevista he de dir que, després de vint minuts de xarrera, l'entrevistat va acabar entrevistant la periodista.

En eixir de l'estudi de pintura de l'escriptor em vaig trobar amb la mateixa llibreria que ix al llibre, com m'havia explicat Baixauli, de sobte hi vaig fer un bot a dins de les pàgines, entre les paraules, enmig de cada lletra... tot el poble s'havia convertit en un mur ple de textos i jo havia d'anar llegint per descobrir la Seua vida, per descobrir els Seus pensaments...

Al cap, una frase: "Has de creure-hi per deixar-te dur per la història"

Un de Catarroja

Gràcies a Imma, he pogut matar el cuquet de l'Estellès i el mateix dia que vaig escriure el post ella em va regalar tres dels seus llibres. T'estime bonica, has fet que els meus viatges en tren siguen molt més agradables.

Uns dies després Feliu també dedicava un post al de Burjassot, i, quina casualitat, amb el mateix poema.

Doncs bé, aquest post va dedicat a Lluís, més que res perquè ara que he aprés a penjar cançons, sé que a ell li agradaran aquestes de Miquel Gil, un geni que, a més és del seu poble: la gran Catarroja!!





Canviant un poc de tema... que ja tinc portes a ma casa!!! s'acosta la festa d'inauguració...

No hi havia a València...

Des de fa setmanes sembla que Vicent Andrés Estellés s'ha «colat» en la meua vida. Entre unes coses i altres, en algun moment del dia alguna cosa em fa pensar en ell.
Primer, un llibre: "Quan deixàvem de ser infants" de Gemma Pasqual. Una mirada a la infantesa viscuda del poeta contat des d'un punt de vista intimista i narrat amb molta sensibilitat. En llegir-lo, m'han donat ganes de llegir tota la seua obra, de llegir totes les seues memòries, tinc ganes de més!!!
No obstant això hui m'he quedat amb un pam de nas quan, estant per casualitat en la FNAC, he preguntat què tenien d'Estellés. "RES", m'ha dit molt amable la senyoreta, "s'haurà esgotat tot", ha dit en veure la meua cara de sorpresa. Com que s'ha esgotat? si que és estrany això. Ja sé que hi ha altres llibreries on puc trobar els seus llibres, de fet, en les prestatgeries de ma casa en tinc més d'un. Però aquesta vesprada m'abellia quedar-me un ratet llegint algun dels seus poemes...
Continue. Un altre exemple més de que Estellés s'ha colat en la meua vida és el del Taller de Poesia que van fer dimarts passat al Terra, a Benimaclet, en les seues Falles Populars i Combatives. De pedra em vaig quedar quan entre la gentada que hi havia al bar un xicot se'n va pujar a la barra, amb un llibre a la mà recitant un poema. Com si del Flautista d'Hamelin es tractara, tots els invasors de la barra el vam seguir a la part de darrere del bar, encantats amb els seus versos. Una vegada allà darrere, dos xicots més amb accent mallorquí van seguir el seu recital i ens van seguir encisant amb lletres de Vicent Andrés Estellés... "No hi havia a València, dos amants com nosaltres..." o "Assumiràs la veu d'un poble".
Un gran encert per començar una nit que es preveïa especial.
Ací vos deixe el poema, recitat per l'Ovidi, què gran!

Coincidències

Primera lluna plena de la primavera, enguany, casualment el mateix 21 de març.

A les 5:36 hores, el Sol ha deixat de trobar-se en l'hemisferi sud i ha creuat l'equador celeste de cami a l'hemisferi nord. Comença la primavera i hem deixat arrere el trist i llarg hivern.

M'agrada la primavera i a més d'ací una setmaneta ja tindrem una hora més de vesprada. M'encanta l'horari d'estiu.

La primavera és el reviure de totes les coses i els colors de tots els colors. La sang viu dintre del cos, mentre tens ganes de fer coses amb una vitalitat diferent.

Enguany, a més, el 21 de març ha estat ben especial, la coincidència de l'equinocci de primavera, la primera lluna plena de l'estació i el començament d'un nou període de Sol. Magnífic.

I damunt, acompanyada d'amics he recordat que a les 5'30 de la matinada del mateix dia del 1979 vaig arribar al món mentre la primavera entrava en ell.

I casualment també el 21 de març és el dia mundial de la poesia...

Un suau calfred m'arriba amb la primavera,

un calfred que recorda el frec dels teus dits en el meu cos.

El primer cant dels ocells es barreja amb el meu desig

de sentir-te novament dins el meu cos.

Passejar pels bancals de tarongers en flor és retrobar

aquells tremolors, fruit de les teues carícies...

Un regal

Hui us regale un poema...

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER (Vicent Andrés Estellés)

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Adéu Alcoi

Tant de criticar Alcoi i al final ho trobaré a faltar...

Maribel i Ruben, quin parell!!! Maribel em va fer un curs accelerat de festes d'Alcoi, jo que era incapaç d'escriure més de dos paraules seguides d'una entrada de moros i cristians i ella em va fer un curs accelerat. Després de l'estiu recorrent pobles en festes m'he convertit en una experta. Finalment, el 23 d'abril ja no estaré a Aloci, quina llàstima, ja que m'han dit que eixe dia es para el temps amb la pujada de Sant Jordiet al Castell, "lo més gran", diuen ells. M'alegre que siga Maribel qui ocupe el meu lloc al diari a partir d'ara, espere que ho porte millor que jo, això de currar els caps de setmana.

I Rubén, què dir d'ell?, l'alegria de la festa, el quart poder d'Alcoi, treballant a mil mitjans de comunicació a l'hora, amb una mà el micro, a l'altra la gravadora i al coll la càmera, un crack, sí senyor! El trobaré molt a faltar, ell ha fet que els caps de setmana siguen molt més agradables, sempre em fa riure, no sé com s'ho fa. Ell ha suportat les meues manies, ha aguantat les meues històries i quan necessites que et porte una instantània, ell fa el que faça falta, se'n va a Ibi, s'alça de la migdiada, interromp un dinar de família, deixa de veure els Simpson... però ell et porta la imatge de la notícia. Encara que no ho semble, açò també és Alcoi.



I aquests són alguns dels companys de la premsa local, tots una pinya, amb ells m'he sentit com a casa, m'he sentit una més i m'han ajudat a entendre moltes particularitats d'aquesta curiosa ciutat. Dani, Bea, Lucía, Marilés, Antonio (company de festes), Rubén i Maribel, gràcies per tot. Al final com quedem, Gaspar és el negre??

Una cançó

Encara no sé com penjar una cançó, tampoc no sé si es pot però almenys vos penge la lletra d'aquesta d'Albert Pla que he descobert aquesta setmana i que m'encanta!!

SOMNIS

Si algun dia

Tu anessis a dormir,

I volguessis tenir

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

Espera només

A que sigui de nit.

Obre la finestra

I mira al cel.

I tria l’estrella que

T’agradi més,

Que jo hi seré, a dins.

Cuidant de que tu tinguis

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

I em cuidaré que els teus somnis

Siguin tan fantàstics;

Superguapos; tan, tan màgics...

I que vagis allà on vagis,

I que et passi lo que et passi,

I que somniïs lo que somniïs,

Mai no vulguis que s’acabi.

Tu tria l’estrella que

T’agradi més,

Que jo hi seré, a dins.

Cuidant de que tu tinguis

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

I que somniïs amb qui estimis,

I que volis i que flotis,

I que corris i que riguis,

Jo faré que en els teus somnis

Hi surtin mils colors

Vermells i blaus i verds i grocs.

Colors brillants però relaxants,

I que tinguis mil sensacions.

Fúcsia... carbassa.

Lila... color transparent.

Rosa... color infinit.

Taronja... roig de llavis.

Violeta... micacu.

I color de gos com fuig...

Any nou i vida nova... almenys això és el que es diu

Quina manera tan agressiva de començar l'any, no? Doncs aquest va ser el nostre sopar de cap d'any i amb aquest esperit he arrancat el 2008. Disculpeu els meus lectors per aquest blog tan abandonat. Com tothom, jo també en faig propòsits per l'any nou i entre ells està el d'actualitzar més a sovint aquesta bitàcora. Em costa molt fer-ho perquè sempre pense que allò que em ve a la ment cada dia no és prou interessant com per publicar-ho a la xarxa, però això ja s'ha acabat, a partir d'ara qualsevol xorrada que em trobe, que em vinga al cap o que passe pel meu costat serà suficient per obrir un nou post.


Què us sembla la foto? Aquest és el Potxo, un dels més grans cuiners arreu dels Països Catalans, i al seu costat estava el Natx, qui m'ha sorprés gratament amb la seua destressa a la cuina i que ja quasi bé iguala el seu gran amic. Quina gran parella!! Gràcies a ells, vam poder dir adéu al 2007 amb un àpat de primera categoria. Però no només amb bon menjar vaig començar l'any, també amb molt bona companyia.

La Mary suportant les baixes temperatures d'Alcalà del Xúquer


Una passejada solitària a primera hora del matí del primer dia de l'any em va ajudar a prendre el camí amb molta força i crec que encara em dura. De moment, dilluns comence una nova feina que m'il·lusiona, no sé com anirà però almenys crec que la il·lusió és un punt al meu favor. No sé per què però pense que aquest any és el meu, el 8 és un número bonic, i, tot i que sembla una xorrada, per mi és important.
Vegeu? si en realitat, tampoc tinc res interessant que contar. Només una cosa, a tots aquells que no us vaig enviar felicitacions per a l'any nou, ja sabeu que us estime igual i que us desitge el millor. Prompte (abans de l'estiu, espere) faré la inauguració de ma casa, a la qual estareu tots convidat, a què el 2008 és diferent?

Besades a totes i a tots.