Per què no torne a passar...

Hui he tornat al pujar a la línea 1 del Metro de València. Encara no ho havia fet des de l'accident del passat 3 de juliol. No és que tinga por però si que em dóna un poc de mal rotllo pensar tot el que van patir els viatgers, que com jo, estaven dins d'aquella cova.

He agafat el metro a Campanar i he anat fins a plaça Espanya, éren les 6.40 del matí i feia molta calor dins del vagó, jo no sé si és que no va l'aire condicionat o, simplement no en té. No vaig a queixar-me ara de les males condicions d'esta línea perquè ja porta fent-ho molta gent en este últim mes, però és que hi ha per a això i per molt més.

Potser el que hauríem d'haver fet és queixar-nos molt abans i no arribar a esta situació, no arribar a tindre por d'agafar el metro. Potser si s'hagueren invertit els 60 milions d'euros que s'han gastat en la visita del papa en millorar la línia 1, ara no hauríem de lamentar vícimes.

Si fora així, potser ara no hauríem d'anar a manifestacions com la que s'ha convocat per al pròxim dijous... tanmateix, allí estarem.

MANIFESTACIÓ
"EN RECORD DE LES VICTIMES ACCIDENT 3/07”
“PER UN FERROCARRIL SEGUR, PÚBLIC I SOCIAL”
“MÉS INVERSIONS, JA!”

DIJOUS 27 JULIOL 19,30 HORES
PLAÇA DE SANT AGUSTÍ
VALÈNCIA

VOLEM LA VERITAT
"Perquè 43 persones són molts morts en un país que es pretén europeu per a que un govern no assumesca responsabilitats, ni presente ningú la seua dimissió, ni es donen explicacions satisfactòries del què va passar i com, ni s'explique a l'opinió pública com és possible que per a la seguretat de les persones no hi haja diners i sí per a grans obres públiques i esdeveniments diversos, ni s'oferesquen solucions clares per a que no torne a passar."

I demà al FIB...

Hui comença la dotzena edició del Festival Internacional de Benicàssim. Hui ja m'he pegat una volteta per allí i la veritat és que l'ambient és una passada. La calor també és una passada, hui per poc no em socarre allà esperant la meua acreditació.

Demà aniré ja als concerts, quines ganes! És la primera vegada que vaig, i a més m'hi passaré tot el cap de setmana. El cartell diuen que és de luxe, jo no hi entenc massa de música però espere gaudir al màxim de tots ells. Lluís, diu que els Pixies són el millor grup del món, i també m'abelleix escoltar Morrissey, Depeche Mode i Franz Ferdinand...

I clar, pel dia a gaudir de les platges i a conèixer fibbers de tot el món! Ja us contaré!

Morir en cap de setmana

No es pot morir en cap de setmana als hospitals del País Valencià, i menys si és estiu. Si un es mor dissabte, s´ha d´esperar que arribe dilluns o dimarts perquè un metge forense, un personatge obscur i desconegut que deu pensar que el dolor de les famílies sols es pot produir en dies laborables, certifique no-sé-què que ja han determinat altres metges i permeta que el seu cos puga ser tornat als seus perquè, ells també, descansen. A l´Hospital General de València sembla que no hi ha diners, ni ganes, perquè un metge forense estiga sempre localitzable. David, que ens ha deixat avui dissabte pel matí, haurà d´esperar-se a una cambra freda fins que dilluns o dimarts un desconegut l´autoritze a vindre a Senyera. Mentre, ací l´esperem tots, trencats en molts trossos, impotents davant la mort i també davant una Administració inútil i ineficaç, impersonal i insensible, llunyana. És possible que, després de tots els diners emprats setmanes enrere, un valencià no puga ser enterrat perquè no hi ha diners per a forenses de guàrdia? Sí, sí que ho és. Adéu, David.

-Moisès Martínez i Chordi. Senyera. (Cartes al director. Levante-emv. 18/07/06)

Un passeig per la ciutat...

Amb un somriure es pot canviar el món i amb una bicicleta es pot plantar cara al desenvolupament i les despeses energètiques excessives de les ciutats actuals.
Els protagonistes de la pel·lícula ambientada a València viuen a cavall entre la ciutat que tenen i la ciutat que volen tenir. La bicicleta és la seua arma de lluita, una lluita néta, senzilla i optimista.
La bicicleta posa nom a les persones en una ciutat deshumanitzada que ha apostat pel progrés i pel canvi sense tenir en compte de què esta feta la urbe, sense tenir en compte la gent.
Un ciclista retirat construeix bicicletes a partir de peces velles que ha arreplegat al llarg de la seua vida, fins i tot li regala a Ramon, un xiquet de 12 anys, una bici nova a canvi d’arreplegar la seua vella. El personatge que interpreta Sancho Gracia conserva un esperit de reciclatge semblant al de les nostres iaies, que aconseguien fer noves peces de roba de més de 10 anys.
Aurora viu al barri marítim de la ciutat, allà té les seues veïnes, el seu barri, les seues olors, les seues vistes..., allà té sa casa. Aurora torna a pujar a una bici als 70 anys i això la fa pensar, la fa reflexionar i la fa canviar. Se n’adona que, tot i l’edat, encara està a temps per canviar la seua vida, per tornar a ser feliç i per lluitar pel què vol. Vol viure a sa casa, una casa que volen enderrocar per acostar la ciutat a la mar. Ella ja hi viu a la mar, ella vol ser feliç, li agrada el seu barri, i voldria que, igual que Ramon recicla les bicicletes algú reciclara el seu barri sense necessitat de tirar-lo al fem.
Històries senzilles són les que fan de la ciutat una ciutat amb caràcter amb personalitat. Una bicicleta amb el seu mecanisme ben senzill pot canviar el sentit d’una societat complexa.
M’ha agradat veure València al cinema, m’ha agradat veure la llum que desprén una ciutat que no reconec i que he trobat a la gran pantalla. Potser la pel·lícula estiga carregada d’utopies impossibles que poden deixar de ser-ho, només calen persones amb nom i cognoms que lluiten i reivindiquen allò que són i allò que volen.

Una finestra al món...

A la fi m’he fet un blog. Seguint l’exemple d’alguns amics, he decidit crear-me un espai a la xarxa, un espai per pensar, per gaudir i per somniar.
Des d’ací, des del meu raconet, intentaré fer-vos arribar tot allò que em passa pel cap, tot allò que veig i tot allò sent...bo, tot no, perquè ja sabeu que el meu cap centrifuga ràpid, però vos faré xicotets resums.

A poqueta nit

S'horabaixa, el capvespre, l'hora de berenar, el crepuscle vespertí... S'apaga a poc a poc, sense deixar indiferents les mirades que casualment assisteixen a l'espectacle. A la mar, a la muntanya, a la ciutat, enmig dels tarongers, a la voreta del riu, al terrat de ma casa, a través de la finestra... Estiga núvol o clar, sempre fa goig veure com s'amaga darrere de les muntanyes, dels arbres, dels edificis o veure com suaument es deixa caure a l'aigua.
L'altre dia, contemplava com desprenia un violeta i un blau que es fonien en una mar immensa, hui veig com lluita per deixar-se veure enmig de gratacels i grues disfressat de taronja, potser demà els núvols m'impediran dir-li adéu.
És l'hora del canvi, és l'hora dels colors, és l'hora de l'apagada...és l'hora violeta.