Ellas y el Audi

El cotxe del Vicent. Però on està ell?

Neu a la Font Roja

Per molts anys!

Moltes són les coses que havíem de celebrar en aquest sopar tan especial al qual vam estar gairebé tots. Celebràvem, en primer lloc, que ens tornàvem a juntar després de 10 anys que vam deixar d'anar a l'institut. Continuem mantenint els vincles, les quedades són cada vegada a més llarg termini però valen la pena. Si més no, enguany ja hem fet dos sopars.
I després de tants anys encara continuem rient de les mateixes coses. Quina cosa podia provocar plaer més gran que sentir una i altra el riure escandalòs d'Òscar, de veure ballar al David amb les cançons de sempre o de veure Mari tota roja després dels comentaris d'Òscar? Sempre va bé tornar enrere i veure que les coses no han canviat tant, observar que darrere d'unes cares un poc més majors, les vides un poc més estressants o les preocupacions més seriores de cadascú de nosaltres, encara amaguem aquell esperit que ens va fer unir-nos amb tanta força ja fa més de 10 anys.
Aquesta vegada ens ha alegrat l'aparició inesperada del David o de Mireia o la visita fugaç del Jordi. Vam estar contents i això es va notar. És d'admirar que cadascú de nosaltres trobe un moment en la seua vida d' "adult" per retrobar-se amb el passat, un passat que no és tan llunyà i que per a molts de nosaltres ha sigut la millor etapa de la nostra vida. Si, aquella que vam passar al Colomer de l'institut.

I quins sentiments que ens ha despertat a tothom veure a Agnès amb la seua panxeta d'embarassada! Això si que és tota una alegria, una de nosaltres serà mare prompte, i quina mare! I pare! que no ens podem oblidar que l'Òscar serà en breu pare de família, i quin pare! Enhorabona a tots dos, la classe de la línia en valencià comença a tindre descendència! I damunt, seran consogres, que encara no han nascut i l'Òscar ja vol emparellar-los.

El seu poble era Alcoi

Ahir vaig tindre l'oportunitat d'assistir al cinqué aniversari del Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, per motius de feina, no us penseu que ja m'he fet alcoianeta, però em va agradar estar-hi, em va agradar sentir les veus recordant la figura de l'Ovidi, molts d'ells el coneixien personalment i no com jo, que el conec però perquè anys després de la seua mort he escoltat tota la seua discografia en mp3 una i altra vegada. Ahir al sopar vaig estar molt a gust, compartia gustos, pensaments i ideologies amb molts dels presents, però també discrepava amb altres, malgrat tot vaig poder retrobar-me amb un Alcoi que pensava que només estava a la meua ment. M'explique: abans de vindre a currar ací i de conèixer la gent, les festes, la política i els costums d'ací, jo sempre havia imaginat que Alcoi era diferent a la resta del País Valencià, i tant que ho és però no com jo creia. Amb el temps he descobert que Alcoi no és la ciutat que jo imaginava, també és veritat que jo desconeixia molts de les seues particularitats. No vaig a entrar ara en detalls però pensava que a Alcoi tots eren com l'Ovidi, que estimaven la nostra llengua i la nostra cultura i que Alcoi era un reducte en extinció de la província d'Alacant. No cal dir que era jove i tenia uns ideals i potser era també molt ignorant. Ara, en aterrar a Alcoi me n'he anat adonant que és una ciutat com qualsevol altra però amb les seues «coses», no vaig a dir que tot és negatiu, ni molt menys, però entenc que molts alcoians es desentenguen de ser-ho o que siguen «alcoians no militants», com vaig sentir dir ahir al sopar. El fet és que ahir vaig descobrir un Alcoi que em va recordar el que jo pensava abans d'aquesta ciutat i tot gràcies a l'Ovidi, em vaig emocionar quan parlàven d'ell com si jo fos d'Alcoi, com si Ovidi haguera estat amic meu, com si s'hagués mort ahir mateix, i això, potser em va ocòrrer perquè encara hi havia anit alguna espurna de la flama que deixà l'Ovidi en els nostres cors. Ovidi era així «perqùe volia» i feia «crítica i autocrítica» del món que l'envoltava perquè ell era «un actor, un músic, un cantant i un paiasso» que ens empeny encara a tirar endavant.
En eixir, vaig poder contemplar aquesta bonica postal des del pont de Sant Roc i vaig pensar que potser a Alcoi encara queden coses per les que lluitar, i dic Alcoi, tot i no ser d'ací com si digués Xàtiva, Catarroja o Genovés, potser ho dic perquè el seu poble, el poble de l'Ovidi era Alcoi.