Salvem el Xúquer

El Xúquer ha estat sempre el riu valencià per excel·lència, el cor de l'aigua per als valencians. Per ell mateix aporta la meitat de l'aigua de tot el País Valencià. Durant molts segles, ha alimentat una agricultura llegendària d'horts, arrossars i tarongerars. Ha mantingut l'Albufera sana i plena de via. I després de tot açò, encara arribava a Cullera viu i amb força, fertilitzant la mar i renovant la sorra de les platges.



El Xúquer ja no dóna mes de si. Degut a la falta de cabal, el tram entre Albalat de la Ribera i Polinyà està cobert de llentilla d'aigua. Ja han aparegut peixos morts al pont d'Alzira degut a la falta d'oxigen de les aigües. No es tracta d'un episodi de contaminació, sinó de falta de cabal.

Qui gasta més del que té al final es queda sense res. Tanta irresponsabilitat és intolerable. Cal un nou Pla de Conca que establisca un cabal ecològic i evite desastres com el d'aquest final d'estiu. Tenint l'exemple del Segura tant prop, sembla impossible que no s'haja fet res per evitar la mort del Xúquer. Manifest Xúquer Viu.

Paris II

Un passeig de 8 dies per Paris, ens ha donat per a molt, els primers dies com si la ciutat anara a desaparèixer en breu, vam recórrer els seus carrers eufòriques, vam veure tot el que s'havia de veure: la Torre Eiffel, Nôtre Dame, els museus d'Orsay i el Louvre, Versailles... tot.

Després, més tranquil·lament vam poder gaudir de la ciutat sense pressa i aprofitant per veure el que se'ns posava davant sense presses.

Mon grand Paris

Les cafés crèmes du matin,
Montparnasse, le Café du Dôme,
Les faubourgs, le Quartier latin,
Les Tuileries et la Place Vendôme.


Paris, c'était la gaieté, Paris,
C'était la douceur aussi.
C'était notre tendresse.
Paris, tes gamins, tes artisans,
Tes camelots et tes agents
Et tes matins de printemps.

Edith Piaf



M’ha agradat retrobar Paris, els seus carrers, els seus jardins, les seues places... tot és gran a Paris. Tot i que ja em conec ben bé la ciutat, m’ha encantat tornar a passejar per la vora del Senna, escarbant entre llibres vells. Tot i la massificació de turistes, no està mai de més fer un volt pel barri bohemi de Montmartre, on els artistes i pensadors es donen als plaers intel·lectuals i de l’art...

Diuen que és la ciutat de l’amor, de la llum, de la música... és una ciutat per gaudir, fins i tot de la multitud que cada matí arreplega el metro. Impressiona com una ciutat pot ser tan gran per baix també, no et canses de pujar a un tren o a un altre, o caminar per un corredor sense fi per tal de fer un transbordament.

I si tant enamora la ciutat viva, la ciutat morta no deixa d’impressionar. Parle d’un dels cementeris de la ciutat, el de Père Lachaise. En entrar fas un bot enrere en el temps per trobar-te amb Chopin, Delacroix, Edith Piaf o fins i tot, amb Jim Morrison. I allà estan tots, en una muntanya de làpides i panteons, tots ben col·locadets i ordenadets allà. Fins i tot, et donen una guia a l’entrada perquè pugues saludar a tants genis i personalitats parisencs que allà habiten. En principi dóna un poc d’impressió però a la fi, t’acabes acostumant i fins i tot t’agrada.

A Paris cal caminar i caminar per trobar-te ben a gust, per notar que tu també formes part de la ciutat. Vages per on vages sempre trobaràs algun edifici grandiós o algun raconet amb encant, però cal investigar per descobrir tants i tants amagatalls que guarda la ciutat, raconets per pensar, per cantar, per somniar, per llegir, per escriure...

Ja he tornat!

Ja he tornat, després d’aquest parèntesi del mes d’agost, provocat per la gossera de l’estiu, la calor i les tres setmanes de vacances, m’he decidit a escriure alguna coseta al blog.

Ahir vaig tornar a la feina, la depressió post-vacacional no ha sigut tan traumàtica com esperava, tot el contrari, potser m’ha vingut bé un poc de normalitat, de rutina, d’hores ocupades...

Les vacances bé, enguany no ha sigut com l’any passat, que no vaig parar de viatjar. Aquest estiu, un únic viatge, a Paris... quina ciutat!! I des d’allí una escapadeta a la regió de Champagne.