Un regal

Hui us regale un poema...

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER (Vicent Andrés Estellés)

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Adéu Alcoi

Tant de criticar Alcoi i al final ho trobaré a faltar...

Maribel i Ruben, quin parell!!! Maribel em va fer un curs accelerat de festes d'Alcoi, jo que era incapaç d'escriure més de dos paraules seguides d'una entrada de moros i cristians i ella em va fer un curs accelerat. Després de l'estiu recorrent pobles en festes m'he convertit en una experta. Finalment, el 23 d'abril ja no estaré a Aloci, quina llàstima, ja que m'han dit que eixe dia es para el temps amb la pujada de Sant Jordiet al Castell, "lo més gran", diuen ells. M'alegre que siga Maribel qui ocupe el meu lloc al diari a partir d'ara, espere que ho porte millor que jo, això de currar els caps de setmana.

I Rubén, què dir d'ell?, l'alegria de la festa, el quart poder d'Alcoi, treballant a mil mitjans de comunicació a l'hora, amb una mà el micro, a l'altra la gravadora i al coll la càmera, un crack, sí senyor! El trobaré molt a faltar, ell ha fet que els caps de setmana siguen molt més agradables, sempre em fa riure, no sé com s'ho fa. Ell ha suportat les meues manies, ha aguantat les meues històries i quan necessites que et porte una instantània, ell fa el que faça falta, se'n va a Ibi, s'alça de la migdiada, interromp un dinar de família, deixa de veure els Simpson... però ell et porta la imatge de la notícia. Encara que no ho semble, açò també és Alcoi.



I aquests són alguns dels companys de la premsa local, tots una pinya, amb ells m'he sentit com a casa, m'he sentit una més i m'han ajudat a entendre moltes particularitats d'aquesta curiosa ciutat. Dani, Bea, Lucía, Marilés, Antonio (company de festes), Rubén i Maribel, gràcies per tot. Al final com quedem, Gaspar és el negre??

Una cançó

Encara no sé com penjar una cançó, tampoc no sé si es pot però almenys vos penge la lletra d'aquesta d'Albert Pla que he descobert aquesta setmana i que m'encanta!!

SOMNIS

Si algun dia

Tu anessis a dormir,

I volguessis tenir

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

Espera només

A que sigui de nit.

Obre la finestra

I mira al cel.

I tria l’estrella que

T’agradi més,

Que jo hi seré, a dins.

Cuidant de que tu tinguis

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

I em cuidaré que els teus somnis

Siguin tan fantàstics;

Superguapos; tan, tan màgics...

I que vagis allà on vagis,

I que et passi lo que et passi,

I que somniïs lo que somniïs,

Mai no vulguis que s’acabi.

Tu tria l’estrella que

T’agradi més,

Que jo hi seré, a dins.

Cuidant de que tu tinguis

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

I que somniïs amb qui estimis,

I que volis i que flotis,

I que corris i que riguis,

Jo faré que en els teus somnis

Hi surtin mils colors

Vermells i blaus i verds i grocs.

Colors brillants però relaxants,

I que tinguis mil sensacions.

Fúcsia... carbassa.

Lila... color transparent.

Rosa... color infinit.

Taronja... roig de llavis.

Violeta... micacu.

I color de gos com fuig...

Any nou i vida nova... almenys això és el que es diu

Quina manera tan agressiva de començar l'any, no? Doncs aquest va ser el nostre sopar de cap d'any i amb aquest esperit he arrancat el 2008. Disculpeu els meus lectors per aquest blog tan abandonat. Com tothom, jo també en faig propòsits per l'any nou i entre ells està el d'actualitzar més a sovint aquesta bitàcora. Em costa molt fer-ho perquè sempre pense que allò que em ve a la ment cada dia no és prou interessant com per publicar-ho a la xarxa, però això ja s'ha acabat, a partir d'ara qualsevol xorrada que em trobe, que em vinga al cap o que passe pel meu costat serà suficient per obrir un nou post.


Què us sembla la foto? Aquest és el Potxo, un dels més grans cuiners arreu dels Països Catalans, i al seu costat estava el Natx, qui m'ha sorprés gratament amb la seua destressa a la cuina i que ja quasi bé iguala el seu gran amic. Quina gran parella!! Gràcies a ells, vam poder dir adéu al 2007 amb un àpat de primera categoria. Però no només amb bon menjar vaig començar l'any, també amb molt bona companyia.

La Mary suportant les baixes temperatures d'Alcalà del Xúquer


Una passejada solitària a primera hora del matí del primer dia de l'any em va ajudar a prendre el camí amb molta força i crec que encara em dura. De moment, dilluns comence una nova feina que m'il·lusiona, no sé com anirà però almenys crec que la il·lusió és un punt al meu favor. No sé per què però pense que aquest any és el meu, el 8 és un número bonic, i, tot i que sembla una xorrada, per mi és important.
Vegeu? si en realitat, tampoc tinc res interessant que contar. Només una cosa, a tots aquells que no us vaig enviar felicitacions per a l'any nou, ja sabeu que us estime igual i que us desitge el millor. Prompte (abans de l'estiu, espere) faré la inauguració de ma casa, a la qual estareu tots convidat, a què el 2008 és diferent?

Besades a totes i a tots.