No hi havia a València...

Des de fa setmanes sembla que Vicent Andrés Estellés s'ha «colat» en la meua vida. Entre unes coses i altres, en algun moment del dia alguna cosa em fa pensar en ell.
Primer, un llibre: "Quan deixàvem de ser infants" de Gemma Pasqual. Una mirada a la infantesa viscuda del poeta contat des d'un punt de vista intimista i narrat amb molta sensibilitat. En llegir-lo, m'han donat ganes de llegir tota la seua obra, de llegir totes les seues memòries, tinc ganes de més!!!
No obstant això hui m'he quedat amb un pam de nas quan, estant per casualitat en la FNAC, he preguntat què tenien d'Estellés. "RES", m'ha dit molt amable la senyoreta, "s'haurà esgotat tot", ha dit en veure la meua cara de sorpresa. Com que s'ha esgotat? si que és estrany això. Ja sé que hi ha altres llibreries on puc trobar els seus llibres, de fet, en les prestatgeries de ma casa en tinc més d'un. Però aquesta vesprada m'abellia quedar-me un ratet llegint algun dels seus poemes...
Continue. Un altre exemple més de que Estellés s'ha colat en la meua vida és el del Taller de Poesia que van fer dimarts passat al Terra, a Benimaclet, en les seues Falles Populars i Combatives. De pedra em vaig quedar quan entre la gentada que hi havia al bar un xicot se'n va pujar a la barra, amb un llibre a la mà recitant un poema. Com si del Flautista d'Hamelin es tractara, tots els invasors de la barra el vam seguir a la part de darrere del bar, encantats amb els seus versos. Una vegada allà darrere, dos xicots més amb accent mallorquí van seguir el seu recital i ens van seguir encisant amb lletres de Vicent Andrés Estellés... "No hi havia a València, dos amants com nosaltres..." o "Assumiràs la veu d'un poble".
Un gran encert per començar una nit que es preveïa especial.
Ací vos deixe el poema, recitat per l'Ovidi, què gran!

Coincidències

Primera lluna plena de la primavera, enguany, casualment el mateix 21 de març.

A les 5:36 hores, el Sol ha deixat de trobar-se en l'hemisferi sud i ha creuat l'equador celeste de cami a l'hemisferi nord. Comença la primavera i hem deixat arrere el trist i llarg hivern.

M'agrada la primavera i a més d'ací una setmaneta ja tindrem una hora més de vesprada. M'encanta l'horari d'estiu.

La primavera és el reviure de totes les coses i els colors de tots els colors. La sang viu dintre del cos, mentre tens ganes de fer coses amb una vitalitat diferent.

Enguany, a més, el 21 de març ha estat ben especial, la coincidència de l'equinocci de primavera, la primera lluna plena de l'estació i el començament d'un nou període de Sol. Magnífic.

I damunt, acompanyada d'amics he recordat que a les 5'30 de la matinada del mateix dia del 1979 vaig arribar al món mentre la primavera entrava en ell.

I casualment també el 21 de març és el dia mundial de la poesia...

Un suau calfred m'arriba amb la primavera,

un calfred que recorda el frec dels teus dits en el meu cos.

El primer cant dels ocells es barreja amb el meu desig

de sentir-te novament dins el meu cos.

Passejar pels bancals de tarongers en flor és retrobar

aquells tremolors, fruit de les teues carícies...