Fins aviat

Si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar...

Era només una adolescent quan em vas encisar amb les teues lletres, han passat molts anys, molts recitals, moltes vesprades tancada a la meua habitació somniant amb la teua música, m’has acompanyat als meus viatges i avui t’he hagut de dir adéu.

Et vaig descobrir pel meu germà, a qui li furtava els teus discos i cintes i amb qui vaig anar al meu primer concert. Ell em va portar de la mà a un món que desconeixia i pel qual vaig caminar sola fins avui.

Avui, a València, m’has dit adéu. Ha estat un comiat ben especial, i, com si els nostres pensaments estigueren connectats, has anat cantant tot allò que en silenci et demanava. Gairebé tres hores de concert han estat suficients per complaure els meus desitjos, tot i que ben bé, m’hi haguera passat tota la nit allà.

Només començar has anunciat que, després de 40 anys damunt d’un escenari, no volies que aquest cop fos diferent, que fos més nostàlgic que altres. Però a mi un nus m’ha pres l’estomac quan m’ha vingut al cap que seria l’última nit que et veuria, l’última nit que t’escoltaria i l’última nit que et sentiria. He volgut gravar a la meua ment cada paraula pronunciada, cada nota tocada i cada sentiment que volies transmetre. Per si això fora poc, he volgut deixar escrit tot allò que he sentit durant la nit. Sent que no podré dormir en tota la nit, l’emoció m’envaeix encara.

Has començat recorrent la Geografia del seu cos i has acabant tombant l’estaca, que calia haver tombat fa molts anys. No ha faltat l’homenatge al blau de la mar, la mare del mar. El Maremar s’ha fet present també per dur-nos a Ítaca, en un viatge que no s’ha fet massa llarg.

L’amor no ha pogut faltar en una nit com aquesta, el Núvol blanc que li regales a la mare, el clavell que tens per mi o l’amor pel teu poble, Verges. “És veritat que fa vergonya dir-se humà i és veritat que t’estimo així com ets...”

No has pogut deixar de banda els amics en una nit ben especial, t’ho he sentit explicar moltes vegades i encara avui m’he emocionat en sentir-te parlar d’en Miquel Martí i Pol, qui tant ens ha ajudat a entendre la poesia. No me’n recorde la cançó francesa que has cantat, la que a ell tant li agradava i la que us feia cantar a les reunions d’amics.

Sempre queda un fil és la cançó que li ha posat música a la pel•lícula sobre el Salvador Puig Antich. Jo no havia nascut encara quan el van matar d’aquella manera tan bèstia i la història la conec per tu, com tants moments històrics que no he conegut però dels quals me n’he fet una idea gràcies a les teues cançons i els teus discursos als concerts. Tampoc entenia l’avi Siset, a qui se li escorxaven les mans per intentar tombar una estaca. Jo no he hagut de tombar cap estaca, i admire aquells que van estirar tots junts per tombar-la, però em preocupa que un dia com avui ha calgut que la tornares a cantar, perquè potser aquella estaca no va caure del tot, continuarem estirant...

Una crida a la Tendresa sempre cap en els temps que corren. En un món de presses, d’insults, d’enfrontaments, de guerres, de combativitat; un món de preocupacions en el que no cap la tendresa, el dolç batec de la tendresa, la tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Un calfred em recorre el cos quan pronuncies eixa dolça paraula. La màgia incombustible de l’amor: la tendresa

Ja te n’anaves però has tornat i jo, inquieta ja a la meua butaca he baixat per estar ben prop de l’escenari, per estar ben prop de tu, i llavors... “si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar,... que tinguem sort i que la vida ens done un camí ben llarg”. Un carpe diem que m’arriba a l’ànima i que em persegueix i jo allà, escoltant-te per última vegada...

Després d’haver invocat als astres, als estels, només amb “un desig d’amor, un poble i una barca”, has pronunciat un t’estimo ben particular. No em faces triar la meua cançó preferida perquè em seria molt difícil triar, però aquesta: Amor particular, puc dir-te que és una de les més belles cançons d’amor que he sentit mai.

No podries anar-te’n sense deixar-nos un missatge, un consell: “nosaltres som els somnis dels nostres avis, per tant, la qualitat dels nostres somnis serà la vida dels nostres nets. Somnieu!”

“Aprendre a estimar-se la vida i que res no acaba si tu no vols...”

Gràcies, Lluís, gràcies per tot el que m’has ensenyat! Torna aviat!

...Que tinguem sort i que la vida ens doni un camí molt llarg.

Un passeig pel terme...

És novembre i no fa fred. M’alce de bon matí, acostumada a matinar durant la setmana, hui no m’he pogut quedar al llit fins ben tard, com era la meua intenció. Reste uns minuts entre els llençols decidint com encarar un nou dia. Hui no és dia de fer feina.

Tot i no tindre res a fer, un neguit m’impedeix quedar-me gitada o tornar-me a dormir. Òbric els finestrons i mire el cel. Un cel blavós m’indica que lluirà el Sol.

Mentre desdejune rumie les meues opcions i finalment decidisc que eixiré de casa, no puc desaprofitar un dia com este. Caminant, deixe el poble enrere i creue el Riu Albaida pel nou pontet. Com ha plogut, baixa un poc d'aigua, tot i que no ha plogut massa per dalt. Mon pare m’explica que tota la vida havia estat allà este pont i que cada any, a la tardor, quan venia riuada, se l’emportava el riu i l’havien de tornar a fer. Ara ja feia almenys 30 anys que no estava i, per tant, el Castellet quedava molt lluny del poble, incomunicat.

El pont em permet arribar a peu i en poc de temps a la Font Amarga, des del camí es divisa un paisatge de camps de tarongers interminable. Ma mare m’explica com jugava de menuda per ací. Una gran casa atalaia el terme, el Castellet i el riu que arriba fins el poble del costat. Allà, m’explica ma mare, vivien els amos de la muntanya i de tota l’horta que l’envolta, eren els senyorets que venien de la ciutat.

A la Font Amarga estant, recorde que jo també jugava allà de menuda. En Pasqua, venia a regolar la mona. Em rente la cara amb esta aigua, que és bona per a la pell, segons el que sempre he sentit dir a ma casa. L’aigua raja de la muntanya, sempre m’ha sobtat molt que fóra amarga, quines coses que té la naturalesa.

El camí de tornada el faig un poc més llarg, en compte de fer-lo recte, li pegue la volta al Castellet. El Castellet és l’única muntanya que es veu des del poble i ara, rodejant-la, me n’adone que no és tan gran com jo la veia quan era menuda. Amb els meus germans i mon pare, veníem cada any per Nadal a recollir molsa per fer el Betlem, ara ja feia anys que no venia.

Com no podia ser d’una altra manera, faig una aturada per provar el tresor de la comarca, les seues taronges. Em deixe aconsellar per mon pare, no sé com s’ho fa però ell sempre sap quines són les més dolces. Em diu de quina classe són, cada any m’explica com s’han de diferenciar però sempre ho oblide. Les clementines que em menge em saben a glòria, allà asseguda al costat de la sèquia no tenen el mateix sabor que quan me les menge per berenar al pis de la ciutat.

Arribe a casa ben contenta de no haver-me quedat dormint, estranya per tots els records que m’han vingut a la ment però feliç de poder gaudir de tants luxes a prop de casa.

Salvem el Xúquer II

Hui és un dia trist per als habitants de la Ribera, per a tots els valencians i valencianes. El riu Xúquer ha deixat de circular.

Hui ha passat allò que estàvem anunciant des de fa temps. El riu Xúquer no porta aigua en un tram de varis quilòmetres entre Antella i Carcaixent.

S’ha assecat literalment. Hem pogut comprovar aquest fet recorrent el llit del riu pel que no passa ni una gota d’aigua.

Mentre, aquesta primavera i estiu passat, a la Manxa es consumien centenars d’hectòmetres cúbics de l’aqüífer de la Manxa Oriental per regar dacsa, alfals i altres plantes altament consumidores d'aigua, subvencionades per la Política Agrària Comuna i d’escassa rendibilitat social. També al País Valencià els múltiples pous il·legals esquilmen el riu i els aqüífers. L’aigua que després li falta al riu.

La Confederació va elaborar un pla de sequera que repartia l’aigua, deixant als intocables de la Manxa amb el 95% dels recursos utilitzats la temporada anterior i als regants tradicionals valencians i manxecs amb un 40-55% d’aquests recursos.

Del que ningú es va recordar va ser del riu. Ningú va parlar d’assegurar-li un cabal ambiental mínim que evitara les mortaldats de peixos, la llentilla d’aigua i resguardara aquest ecosistema. L’albufera segueix el mateix camí que el Xúquer.Diuen que la Confederació volia evitar a tota costa que el riu s’assecara a Albacete, entre Alarcón i el Molinar, com va passar al 94. Paradoxes de la vida, resulta que ara se’ls seca a València, al seu curs baix, a la Ribera Alta. Però ja sabien que passaria, no fa molt van ser advertits per Xúquer Viu de la situació dramàtica per la que travessa el riu.

A partir de Carcaixent ja torna a haver líquid, que no aigua. És el procedent dels vessaments urbans i industrials de Carcaixent, Alzira ... Una claveguera.

3/11/2006

Salvem el Xúquer

El Xúquer ha estat sempre el riu valencià per excel·lència, el cor de l'aigua per als valencians. Per ell mateix aporta la meitat de l'aigua de tot el País Valencià. Durant molts segles, ha alimentat una agricultura llegendària d'horts, arrossars i tarongerars. Ha mantingut l'Albufera sana i plena de via. I després de tot açò, encara arribava a Cullera viu i amb força, fertilitzant la mar i renovant la sorra de les platges.



El Xúquer ja no dóna mes de si. Degut a la falta de cabal, el tram entre Albalat de la Ribera i Polinyà està cobert de llentilla d'aigua. Ja han aparegut peixos morts al pont d'Alzira degut a la falta d'oxigen de les aigües. No es tracta d'un episodi de contaminació, sinó de falta de cabal.

Qui gasta més del que té al final es queda sense res. Tanta irresponsabilitat és intolerable. Cal un nou Pla de Conca que establisca un cabal ecològic i evite desastres com el d'aquest final d'estiu. Tenint l'exemple del Segura tant prop, sembla impossible que no s'haja fet res per evitar la mort del Xúquer. Manifest Xúquer Viu.

Paris II

Un passeig de 8 dies per Paris, ens ha donat per a molt, els primers dies com si la ciutat anara a desaparèixer en breu, vam recórrer els seus carrers eufòriques, vam veure tot el que s'havia de veure: la Torre Eiffel, Nôtre Dame, els museus d'Orsay i el Louvre, Versailles... tot.

Després, més tranquil·lament vam poder gaudir de la ciutat sense pressa i aprofitant per veure el que se'ns posava davant sense presses.

Mon grand Paris

Les cafés crèmes du matin,
Montparnasse, le Café du Dôme,
Les faubourgs, le Quartier latin,
Les Tuileries et la Place Vendôme.


Paris, c'était la gaieté, Paris,
C'était la douceur aussi.
C'était notre tendresse.
Paris, tes gamins, tes artisans,
Tes camelots et tes agents
Et tes matins de printemps.

Edith Piaf



M’ha agradat retrobar Paris, els seus carrers, els seus jardins, les seues places... tot és gran a Paris. Tot i que ja em conec ben bé la ciutat, m’ha encantat tornar a passejar per la vora del Senna, escarbant entre llibres vells. Tot i la massificació de turistes, no està mai de més fer un volt pel barri bohemi de Montmartre, on els artistes i pensadors es donen als plaers intel·lectuals i de l’art...

Diuen que és la ciutat de l’amor, de la llum, de la música... és una ciutat per gaudir, fins i tot de la multitud que cada matí arreplega el metro. Impressiona com una ciutat pot ser tan gran per baix també, no et canses de pujar a un tren o a un altre, o caminar per un corredor sense fi per tal de fer un transbordament.

I si tant enamora la ciutat viva, la ciutat morta no deixa d’impressionar. Parle d’un dels cementeris de la ciutat, el de Père Lachaise. En entrar fas un bot enrere en el temps per trobar-te amb Chopin, Delacroix, Edith Piaf o fins i tot, amb Jim Morrison. I allà estan tots, en una muntanya de làpides i panteons, tots ben col·locadets i ordenadets allà. Fins i tot, et donen una guia a l’entrada perquè pugues saludar a tants genis i personalitats parisencs que allà habiten. En principi dóna un poc d’impressió però a la fi, t’acabes acostumant i fins i tot t’agrada.

A Paris cal caminar i caminar per trobar-te ben a gust, per notar que tu també formes part de la ciutat. Vages per on vages sempre trobaràs algun edifici grandiós o algun raconet amb encant, però cal investigar per descobrir tants i tants amagatalls que guarda la ciutat, raconets per pensar, per cantar, per somniar, per llegir, per escriure...

Ja he tornat!

Ja he tornat, després d’aquest parèntesi del mes d’agost, provocat per la gossera de l’estiu, la calor i les tres setmanes de vacances, m’he decidit a escriure alguna coseta al blog.

Ahir vaig tornar a la feina, la depressió post-vacacional no ha sigut tan traumàtica com esperava, tot el contrari, potser m’ha vingut bé un poc de normalitat, de rutina, d’hores ocupades...

Les vacances bé, enguany no ha sigut com l’any passat, que no vaig parar de viatjar. Aquest estiu, un únic viatge, a Paris... quina ciutat!! I des d’allí una escapadeta a la regió de Champagne.

Per què no torne a passar...

Hui he tornat al pujar a la línea 1 del Metro de València. Encara no ho havia fet des de l'accident del passat 3 de juliol. No és que tinga por però si que em dóna un poc de mal rotllo pensar tot el que van patir els viatgers, que com jo, estaven dins d'aquella cova.

He agafat el metro a Campanar i he anat fins a plaça Espanya, éren les 6.40 del matí i feia molta calor dins del vagó, jo no sé si és que no va l'aire condicionat o, simplement no en té. No vaig a queixar-me ara de les males condicions d'esta línea perquè ja porta fent-ho molta gent en este últim mes, però és que hi ha per a això i per molt més.

Potser el que hauríem d'haver fet és queixar-nos molt abans i no arribar a esta situació, no arribar a tindre por d'agafar el metro. Potser si s'hagueren invertit els 60 milions d'euros que s'han gastat en la visita del papa en millorar la línia 1, ara no hauríem de lamentar vícimes.

Si fora així, potser ara no hauríem d'anar a manifestacions com la que s'ha convocat per al pròxim dijous... tanmateix, allí estarem.

MANIFESTACIÓ
"EN RECORD DE LES VICTIMES ACCIDENT 3/07”
“PER UN FERROCARRIL SEGUR, PÚBLIC I SOCIAL”
“MÉS INVERSIONS, JA!”

DIJOUS 27 JULIOL 19,30 HORES
PLAÇA DE SANT AGUSTÍ
VALÈNCIA

VOLEM LA VERITAT
"Perquè 43 persones són molts morts en un país que es pretén europeu per a que un govern no assumesca responsabilitats, ni presente ningú la seua dimissió, ni es donen explicacions satisfactòries del què va passar i com, ni s'explique a l'opinió pública com és possible que per a la seguretat de les persones no hi haja diners i sí per a grans obres públiques i esdeveniments diversos, ni s'oferesquen solucions clares per a que no torne a passar."

I demà al FIB...

Hui comença la dotzena edició del Festival Internacional de Benicàssim. Hui ja m'he pegat una volteta per allí i la veritat és que l'ambient és una passada. La calor també és una passada, hui per poc no em socarre allà esperant la meua acreditació.

Demà aniré ja als concerts, quines ganes! És la primera vegada que vaig, i a més m'hi passaré tot el cap de setmana. El cartell diuen que és de luxe, jo no hi entenc massa de música però espere gaudir al màxim de tots ells. Lluís, diu que els Pixies són el millor grup del món, i també m'abelleix escoltar Morrissey, Depeche Mode i Franz Ferdinand...

I clar, pel dia a gaudir de les platges i a conèixer fibbers de tot el món! Ja us contaré!

Morir en cap de setmana

No es pot morir en cap de setmana als hospitals del País Valencià, i menys si és estiu. Si un es mor dissabte, s´ha d´esperar que arribe dilluns o dimarts perquè un metge forense, un personatge obscur i desconegut que deu pensar que el dolor de les famílies sols es pot produir en dies laborables, certifique no-sé-què que ja han determinat altres metges i permeta que el seu cos puga ser tornat als seus perquè, ells també, descansen. A l´Hospital General de València sembla que no hi ha diners, ni ganes, perquè un metge forense estiga sempre localitzable. David, que ens ha deixat avui dissabte pel matí, haurà d´esperar-se a una cambra freda fins que dilluns o dimarts un desconegut l´autoritze a vindre a Senyera. Mentre, ací l´esperem tots, trencats en molts trossos, impotents davant la mort i també davant una Administració inútil i ineficaç, impersonal i insensible, llunyana. És possible que, després de tots els diners emprats setmanes enrere, un valencià no puga ser enterrat perquè no hi ha diners per a forenses de guàrdia? Sí, sí que ho és. Adéu, David.

-Moisès Martínez i Chordi. Senyera. (Cartes al director. Levante-emv. 18/07/06)

Un passeig per la ciutat...

Amb un somriure es pot canviar el món i amb una bicicleta es pot plantar cara al desenvolupament i les despeses energètiques excessives de les ciutats actuals.
Els protagonistes de la pel·lícula ambientada a València viuen a cavall entre la ciutat que tenen i la ciutat que volen tenir. La bicicleta és la seua arma de lluita, una lluita néta, senzilla i optimista.
La bicicleta posa nom a les persones en una ciutat deshumanitzada que ha apostat pel progrés i pel canvi sense tenir en compte de què esta feta la urbe, sense tenir en compte la gent.
Un ciclista retirat construeix bicicletes a partir de peces velles que ha arreplegat al llarg de la seua vida, fins i tot li regala a Ramon, un xiquet de 12 anys, una bici nova a canvi d’arreplegar la seua vella. El personatge que interpreta Sancho Gracia conserva un esperit de reciclatge semblant al de les nostres iaies, que aconseguien fer noves peces de roba de més de 10 anys.
Aurora viu al barri marítim de la ciutat, allà té les seues veïnes, el seu barri, les seues olors, les seues vistes..., allà té sa casa. Aurora torna a pujar a una bici als 70 anys i això la fa pensar, la fa reflexionar i la fa canviar. Se n’adona que, tot i l’edat, encara està a temps per canviar la seua vida, per tornar a ser feliç i per lluitar pel què vol. Vol viure a sa casa, una casa que volen enderrocar per acostar la ciutat a la mar. Ella ja hi viu a la mar, ella vol ser feliç, li agrada el seu barri, i voldria que, igual que Ramon recicla les bicicletes algú reciclara el seu barri sense necessitat de tirar-lo al fem.
Històries senzilles són les que fan de la ciutat una ciutat amb caràcter amb personalitat. Una bicicleta amb el seu mecanisme ben senzill pot canviar el sentit d’una societat complexa.
M’ha agradat veure València al cinema, m’ha agradat veure la llum que desprén una ciutat que no reconec i que he trobat a la gran pantalla. Potser la pel·lícula estiga carregada d’utopies impossibles que poden deixar de ser-ho, només calen persones amb nom i cognoms que lluiten i reivindiquen allò que són i allò que volen.

Una finestra al món...

A la fi m’he fet un blog. Seguint l’exemple d’alguns amics, he decidit crear-me un espai a la xarxa, un espai per pensar, per gaudir i per somniar.
Des d’ací, des del meu raconet, intentaré fer-vos arribar tot allò que em passa pel cap, tot allò que veig i tot allò sent...bo, tot no, perquè ja sabeu que el meu cap centrifuga ràpid, però vos faré xicotets resums.

A poqueta nit

S'horabaixa, el capvespre, l'hora de berenar, el crepuscle vespertí... S'apaga a poc a poc, sense deixar indiferents les mirades que casualment assisteixen a l'espectacle. A la mar, a la muntanya, a la ciutat, enmig dels tarongers, a la voreta del riu, al terrat de ma casa, a través de la finestra... Estiga núvol o clar, sempre fa goig veure com s'amaga darrere de les muntanyes, dels arbres, dels edificis o veure com suaument es deixa caure a l'aigua.
L'altre dia, contemplava com desprenia un violeta i un blau que es fonien en una mar immensa, hui veig com lluita per deixar-se veure enmig de gratacels i grues disfressat de taronja, potser demà els núvols m'impediran dir-li adéu.
És l'hora del canvi, és l'hora dels colors, és l'hora de l'apagada...és l'hora violeta.