somni

He tingut un somni molt molt estrany, si l’haguera escrit de seguida potser m’haguera eixit alguna cosa molt xula perquè en eixe moment em veia com obligada a escriure-ho, sentia que el que m’estava passant era digne d’abocar-ho a paraules i fer-ne un relat, un conte o fins i tot una pel·lícula.

Si, ja que sé que sona estrany i fins i tot fantasiós, però no havia tingut mai eixa sensació, sentia que jo mateixa era la protagonista d’una història i eixa història m’ha fet passar molta por. N’estic penedida de no haver transmés eixes emocions en eixe moment perquè ja se sap que els somnis s’obliden, però a mi m’ha trasbalsat el dia i per això he decidit escriure-ho.

Ja dic que no recorde les sensacions ni la història però si que he recuperat alguns elements, sobretot un: una casa. No sé si es tracta de ma casa, la que m’he de fer, o la dels meus pares. Potser siga una barreja de les dos cases perquè sempre han tingut molt de literari estes dos cases i sempre jo en sóc protagonista.

Per una banda la meua futura casa sempre m’ha fet por, potser per aquella experiència adolescent que vaig tindre allà, quan vaig sentir o vaig creure sentir una veu que cridava el meu nom. Només pensar-ho m’acollone tot i que sé que segurament serien al·lucinacions.

I per altra banda, la casa dels meus pares, ma casa, sempre m’ha inspirat molts contes i llegendes, potser pel que té d’històrica i potser també perquè a partir de la publicació del llibre del poble he sabut coses de ma casa que han fet que últimament haja pensat més en l’assumpte i m’haja imaginat com seria la vida ací fa 400 anys, sembla increïble, eh.

La qüestió és que en el meu somni jo era la protagonista i quedava atrapada per la casa, estava tan presa per ella que no podia eixir-ne i al mateix temps que no podia escapar tampoc podia despertar del son. Era com quan fas la migdiada i estàs desperta però al mateix temps no pots alçar-te i continues dormint.

Finalment m’he despertat molt alterada, m’he imaginat que d’açò podria fer-ne una història, he pensat tot seguit en el Resplandor, eixa gran pel·lícula en la que Jack Nickolson és el protagonista de la seua pròpia història de por. L’hotel és l’escenari, eixe hotel que parla, com parlava ma casa en el meu somni.

Senyera no és Senyera...

Els senyeruts i les senyerudes ja podem estar més contents encara del nostre poble, ara ja tenim història. No vol dir això que no la tinguérem ja però amb la publicació d'este llibre ja ens coneixem un poc més.

El primer capítol situa Senyera entre el riu i els horts de la Ribera i a partir d'ahi ens permet fer un viatge en el temps. Només fullejant-lo m'he adonat que estime un poc més el meu poble, perquè Senyera no són només les festes patronals, el cafenet al pub o els passejos pel terme, Senyera, com tots els pobles té la seua història i per tant, com deia Raimon, té uns orígens i una identitat.

Pel llibre, he sabut que els senyeruts i senyerudes van lluitar amb els maulets en la Guerra de Successió i que va ser un dels pobles que va patir les represàlies de l'exèrcit borbònic i això fa que m'enorgullesca dels meus avantpassats.

Ma casa, era al segle XVIII, pràcticament l'única del poble, era un palau que pertanyia als Marquesos de Benemeixix. Sabia que ma casa tenia història, però amb el llibre podré descobrir tots els secrets de la meua actual llar. Fent una ullada ràpida per les seues més de 300 pàgines, me n'adone que parla de l'orígen del seu nom, Senyera, que malgrat que tothom ho associe a la bandera, es tracta d'una evolució lingüística: Senia Era. I és que just davant de ma casa, enmig de la Plaça Gran, hi havia una sénia que havien construit els moriscs i de la qual es trobaren restes arqueològiques. D'ací ve Sénia era i ja no és... Seniera.

Aquestes i moltes altres coses aniré descobrint en quan comence este viatge cap enrere, un viatge per la història, per la nostra història, per la meua història.

Per cert, una de les coses que més m'ha sobtat en la presentació del llibre és l'afirmació de l'autor, Abel Soler, de què el Castellet, eixa muntanya que vigila el terme de Senyera i pertany a Castelló de la Ribera, en algun temps ha sigut terme de Senyera... interessant, no? L'autor ens ha animat a reivindicar el que és nostre, a partir d'ara començaré a difondre esta idea i a lluitar pel Castellet. CASTELLET SENYERUT, JA!!!