Me parese increible lo que estais hasiendo

jejejejejejee

La fura, espectacular

Ahir vaig anar a Sueca, al MIM, per veure l'espectacle Imperium de la Fura dels Baus. No els havia vist mai, i em moria de ganes. Sort que al final vaig poder anar-hi perquè vaig quedar realment impactada i mira que ja m'havien advertit i sabia que anava a ser un espectacle molt fort, però mai m'ho haguera pensat així.
No vaig a contar-la perquè si teniu oportunitat l'heu d'anar a veure, però em va agradar molt el fet de convertir-te en un mes de la posada en escena, qui sap on està la línia que separa l'espectador de l'obra? Està realment separada?
La Fura trenca amb tots els convencionalismes, tant de contingut com de forma, amb ells no existeixen barreres, s'eliminen totes els normes del teatre, però et fa reflexionar fins a quin punt tot allò que vivim cada dia és o no teatre.
No vaig a entrar amb més anàlisis però és un tema interessant, com també ho és el contingut de Imperium, que d'una forma realment bèstia porta a l'escena la violència de l'home contra l'home però en aquest cas representada per dones.
Si teniu l'oportunitat, aneu a veure-la, però això si, porteu-se una samarreta de recanvi i si patiu algun tipus de malaltia cardiovascular o esteu embarassades, millor que es quedeu a casa.

La Sénia Teatre

Us recorde que al blog http://www.laseniateatre.blogspot.com/ podeu trobar les imatges i la crònica de l'estrena teatral de BESOS el passat 26 d'agost. Els que no vau estar per veure-ho no sabeu el que us vau perdre...

Un passeig per Núria i pel Ripollès....

Enguany no he anat de vacances a Formentera, i no per falta de ganes. Però no està malament canviar de tant en tant i, entre unes coses i altres, al final vam triar la Vall de Núria per passar les úniques cinc dies que tenia de vacances. Després de quatre dies intensos de festes del poble, assatjos de teatre i representació de l'obra, vaig fugir cap al Pirineu Català amb la Mari i la Rosa amb la intenció de desconnectar de tot.

Després de més de 7 hores de cotxe, per culpa de la congestió de l'autopista més cara de l'estat, a la fi arribàrem a Queralbs, un xicotet poble de pedra enclavat a la falda de la Muntanya i l'última parada del tren cremallera que arriba a Núria. Famolenques com estàvem vam devorar el menú que ens oferien a Can Constans: un arròs negre amb calamars, unes creïlles amb allioli i uns bolets barrejats amb nosequè. I clar, no podia faltar el vi de la casa, un vi tinto que ens va servir per anar-nos-en ben contentetes a fer la migdiada. Teniem moltes ganes de veure coses, però entre les tres no havíem dormit ni 6 hores la nit anterior, i el que va davant va davant.

L'apartament que havíem llogat era perfecte, teníem unes vistes i una terrasseta envejable. Així que vam fer la compra per passar allí una setmaneta de luxe, és clar, no podien faltar les botelletes de vi per a cada nit, ni la botelleta de Brugal.


I clar, el millor del ron és que no deixa ressaca, i així, el primer matí ens alçàrem ben disposades per mamprendre el que seria un dia molt dur. Després del típic desdejuni a la terrasseta començàrem la pujada al santuari de Núria. Al principi molt bonic, però el final és va fer molt molt dur, van ser 3 hores cara amunt, i clar, ahi es notàven els rons, els cigarrets i les festes. La Meri, era l'única que semblava estar en forma i estava més fresca que una Rosa, clar, com a França no ixen per la nit... El camí va ser dur, però valia la pena, els paisatges eren impressionants i no podíem deixar de parar en cada racó per observar-ho tot amb detall. Això si jugant al Veo Veo i cantant també vam fer el camí molt més amè, això tenint en compte que aleshores encara no havíem trobat la cançó del viatge.

Una vegada dalt, vam veure que era molt xulo però ja no podíem més i vam passar de seguir investigant, i molt menys de seguir pujant per fer més rutes de 3 hores que es podien fer des d'allí. Vam optar per trobar un bon lloc a la gespa i dinar i fer, de nou, la migdiada allà tirades. També vam aprofitar per omplir les botelles d'aigua de Núria, que segons diuen, és la Verge de la Fertilitat. Alguna de nosaltres en va beure més del compte, altres, en canvi, no volien ni sentir-ne parlar.

El dia següent el vam aprofitar per fer turisme en cotxe, molt millor per a la salut, és clar. I com plovia, ens vam dedicar a visitar Ripoll i Sant Joan de les Abadesses amb les seues respectives esglèsies i monestirs romànics. Molt bonics, però per a la Meri tots iguals. Al final del dia vam continuar la nostra ruta en cotxe pels encantadors poblets de la Vall de Ribes i vam descobrir Planoles i Nevà, dos xicotets pobles amb unes cases i unes esglésies precioses, també romàniques, clar. I un cop allí, gairebé sense adonar-nos-en vam trobar una hípica i de cop i volta ens vam trobar fent una ruta a cavall en companyia de Jordi, el guia que ens va explicar un munt de coses sobre la zona i sobre la seua manera de viure.

I en compte d'anar a Girona, com teníem previst dijous, ens vam quedar encara pel Ripollés, on tens quedàven encara moltíssimes coses per veure. I de nou, una ruta a peu, aquesta vegada cap al cim de Coll de Jou i per un camí de vaques. Haguérem arribat fins a dalt si no és perquè de sobte ens vam adonar que les vaques podien córrer tant com nosaltres i vam baixar corrents, sort que no ens va gravar ningú en vídeo perquè de ben segur que ens hagúeren tret en un programa d'eixos de la tele.

El mateix dia, com no havíem tingut prou amb les vaques, vam continuar fent una altra ruta, però ara amb bici, la veritat és que estes xiquetes volien matar-me. Però no sense abans fer el nostre dinar del viatge a un restaurant de menjar casolans, que si pernil d'ànec amb foie, que si degustació de formatge, que si xai al forn, que si xurrasco... Ideal per després fer la Ruta del Ferro amb bicicleta. I clar, com no, una servidora havia de endur-se un souvenir del viatge: les cames plenes de blaures i no sé si el cap també una mica trastocat. Si voleu una recomanació no intenteu fer fotos mentre aneu damunt d'una bici, perquè després passa el que passa quan el de davant frena i no te n'adones.

I amb una nova botella de Brugal vam arribar a l'última nit a l'apartament de Queralbs. De la peneta que ens feia, per poc que no ens l'acabem sencera, i així vam acabar, escoltant música del telèfon mòbil, jugant-se a les cartes a qui li tocava dormir al sofà i cantant la que per fi, va ser triada la cançó del viatge.

Bo, sens dubte un viatge inoblidable en el qual el bon rotllo ha sigut la part més important, i això que no és fàcil conviure tres dones les 24 hores durant 5 dies, sobretot si a una li entra la mala llet després de caure un bac amb la bici.

El que compta és que tornem amb ganes de més i amb la sensació d'haver aprofitat al màxim la companyia de dues amigues, i el lloc, encara que no importava, ha estat un encert.

Un passeig per la Murta...

Era un dia d'eixos raret de temps que ha fet aquest estiu, un dia que s'estava de categoria perquè no feia ni molt de sol ni molta calor. Vaig aprofitar la visita de la Xeli al meu poble per pegar una volteta per la Murta. S'agraeix passar un dia a la muntanya en aquestes dates que tothom se'n va a la platja.

Tota la vida ha estat ahi aquest indret i només fa dos anys que el vaig descobrir. És una passada, una de les poques meravelles de la natura que encara queden vives a la Ribera. Esperem que dure i que les urbanitzacions que a poc a poc van intimidant aquest paratge no hi arriben mai.

Va ser una passejada molt agradable, tant per la vista com per la companyia.

La Vall de la Murta es troba en la Serra Corbera, entre les serres del Cavall i de la Murta i es troba molt a prop de les valls de la Casella i d'Aigües Vives.

Des d'aquest punt, el del Monestir que apareix a la foto, es poden fer diverses rutes, però això ho vam deixar per a un altre dia, així que si algú s'hi apunta....

Torne!!!

Torne a la xarxa!!!

Després de mesos i mesos desconnectada, he decidit tornar. No hi ha cap raó per la qual vaig deixar d'actualitzar el meu blog, però supose que em feia gossera o potser no tenia res interessant que explicar. Ara tampoc, no cregueu que ompliré el blog de continguts novedosos i atractius però escriuré i ja està. A Pilar li dec la història de ma casa, i a Àlex un passeig per Formentera així que m'hauré de posar les piles. Supose que amb el mes de setembre tots fem un esforç per carregar les piles i fer-nos un munt de propòsits difícils de complir però jo me n'he proposat uns quants i la veritat és que per a estar a 2 de setembre no està gens malament. Almenys ja he publicat una entrada nova al blog, encara que hauré de fer un "bando" (com diuen al meu poble) per avisar, perquè imagine que estareu tots cansats d'entrar i no trobar res nou, no Xeli?

Bo, ja estic ací que és el més important!

La foto és de les dos perles més boniques del món, Sara i Paula, que prompte tindran un cosinet, Miquel o Llorenç, encara no se sap.