diumenge, de novembre 19, 2006

Fins aviat

Si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar...

Era només una adolescent quan em vas encisar amb les teues lletres, han passat molts anys, molts recitals, moltes vesprades tancada a la meua habitació somniant amb la teua música, m’has acompanyat als meus viatges i avui t’he hagut de dir adéu.

Et vaig descobrir pel meu germà, a qui li furtava els teus discos i cintes i amb qui vaig anar al meu primer concert. Ell em va portar de la mà a un món que desconeixia i pel qual vaig caminar sola fins avui.

Avui, a València, m’has dit adéu. Ha estat un comiat ben especial, i, com si els nostres pensaments estigueren connectats, has anat cantant tot allò que en silenci et demanava. Gairebé tres hores de concert han estat suficients per complaure els meus desitjos, tot i que ben bé, m’hi haguera passat tota la nit allà.

Només començar has anunciat que, després de 40 anys damunt d’un escenari, no volies que aquest cop fos diferent, que fos més nostàlgic que altres. Però a mi un nus m’ha pres l’estomac quan m’ha vingut al cap que seria l’última nit que et veuria, l’última nit que t’escoltaria i l’última nit que et sentiria. He volgut gravar a la meua ment cada paraula pronunciada, cada nota tocada i cada sentiment que volies transmetre. Per si això fora poc, he volgut deixar escrit tot allò que he sentit durant la nit. Sent que no podré dormir en tota la nit, l’emoció m’envaeix encara.

Has començat recorrent la Geografia del seu cos i has acabant tombant l’estaca, que calia haver tombat fa molts anys. No ha faltat l’homenatge al blau de la mar, la mare del mar. El Maremar s’ha fet present també per dur-nos a Ítaca, en un viatge que no s’ha fet massa llarg.

L’amor no ha pogut faltar en una nit com aquesta, el Núvol blanc que li regales a la mare, el clavell que tens per mi o l’amor pel teu poble, Verges. “És veritat que fa vergonya dir-se humà i és veritat que t’estimo així com ets...”

No has pogut deixar de banda els amics en una nit ben especial, t’ho he sentit explicar moltes vegades i encara avui m’he emocionat en sentir-te parlar d’en Miquel Martí i Pol, qui tant ens ha ajudat a entendre la poesia. No me’n recorde la cançó francesa que has cantat, la que a ell tant li agradava i la que us feia cantar a les reunions d’amics.

Sempre queda un fil és la cançó que li ha posat música a la pel•lícula sobre el Salvador Puig Antich. Jo no havia nascut encara quan el van matar d’aquella manera tan bèstia i la història la conec per tu, com tants moments històrics que no he conegut però dels quals me n’he fet una idea gràcies a les teues cançons i els teus discursos als concerts. Tampoc entenia l’avi Siset, a qui se li escorxaven les mans per intentar tombar una estaca. Jo no he hagut de tombar cap estaca, i admire aquells que van estirar tots junts per tombar-la, però em preocupa que un dia com avui ha calgut que la tornares a cantar, perquè potser aquella estaca no va caure del tot, continuarem estirant...

Una crida a la Tendresa sempre cap en els temps que corren. En un món de presses, d’insults, d’enfrontaments, de guerres, de combativitat; un món de preocupacions en el que no cap la tendresa, el dolç batec de la tendresa, la tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Un calfred em recorre el cos quan pronuncies eixa dolça paraula. La màgia incombustible de l’amor: la tendresa

Ja te n’anaves però has tornat i jo, inquieta ja a la meua butaca he baixat per estar ben prop de l’escenari, per estar ben prop de tu, i llavors... “si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar,... que tinguem sort i que la vida ens done un camí ben llarg”. Un carpe diem que m’arriba a l’ànima i que em persegueix i jo allà, escoltant-te per última vegada...

Després d’haver invocat als astres, als estels, només amb “un desig d’amor, un poble i una barca”, has pronunciat un t’estimo ben particular. No em faces triar la meua cançó preferida perquè em seria molt difícil triar, però aquesta: Amor particular, puc dir-te que és una de les més belles cançons d’amor que he sentit mai.

No podries anar-te’n sense deixar-nos un missatge, un consell: “nosaltres som els somnis dels nostres avis, per tant, la qualitat dels nostres somnis serà la vida dels nostres nets. Somnieu!”

“Aprendre a estimar-se la vida i que res no acaba si tu no vols...”

Gràcies, Lluís, gràcies per tot el que m’has ensenyat! Torna aviat!

...Que tinguem sort i que la vida ens doni un camí molt llarg.

dilluns, de novembre 13, 2006

Un passeig pel terme...

És novembre i no fa fred. M’alce de bon matí, acostumada a matinar durant la setmana, hui no m’he pogut quedar al llit fins ben tard, com era la meua intenció. Reste uns minuts entre els llençols decidint com encarar un nou dia. Hui no és dia de fer feina.

Tot i no tindre res a fer, un neguit m’impedeix quedar-me gitada o tornar-me a dormir. Òbric els finestrons i mire el cel. Un cel blavós m’indica que lluirà el Sol.

Mentre desdejune rumie les meues opcions i finalment decidisc que eixiré de casa, no puc desaprofitar un dia com este. Caminant, deixe el poble enrere i creue el Riu Albaida pel nou pontet. Com ha plogut, baixa un poc d'aigua, tot i que no ha plogut massa per dalt. Mon pare m’explica que tota la vida havia estat allà este pont i que cada any, a la tardor, quan venia riuada, se l’emportava el riu i l’havien de tornar a fer. Ara ja feia almenys 30 anys que no estava i, per tant, el Castellet quedava molt lluny del poble, incomunicat.

El pont em permet arribar a peu i en poc de temps a la Font Amarga, des del camí es divisa un paisatge de camps de tarongers interminable. Ma mare m’explica com jugava de menuda per ací. Una gran casa atalaia el terme, el Castellet i el riu que arriba fins el poble del costat. Allà, m’explica ma mare, vivien els amos de la muntanya i de tota l’horta que l’envolta, eren els senyorets que venien de la ciutat.

A la Font Amarga estant, recorde que jo també jugava allà de menuda. En Pasqua, venia a regolar la mona. Em rente la cara amb esta aigua, que és bona per a la pell, segons el que sempre he sentit dir a ma casa. L’aigua raja de la muntanya, sempre m’ha sobtat molt que fóra amarga, quines coses que té la naturalesa.

El camí de tornada el faig un poc més llarg, en compte de fer-lo recte, li pegue la volta al Castellet. El Castellet és l’única muntanya que es veu des del poble i ara, rodejant-la, me n’adone que no és tan gran com jo la veia quan era menuda. Amb els meus germans i mon pare, veníem cada any per Nadal a recollir molsa per fer el Betlem, ara ja feia anys que no venia.

Com no podia ser d’una altra manera, faig una aturada per provar el tresor de la comarca, les seues taronges. Em deixe aconsellar per mon pare, no sé com s’ho fa però ell sempre sap quines són les més dolces. Em diu de quina classe són, cada any m’explica com s’han de diferenciar però sempre ho oblide. Les clementines que em menge em saben a glòria, allà asseguda al costat de la sèquia no tenen el mateix sabor que quan me les menge per berenar al pis de la ciutat.

Arribe a casa ben contenta de no haver-me quedat dormint, estranya per tots els records que m’han vingut a la ment però feliç de poder gaudir de tants luxes a prop de casa.

dilluns, de novembre 06, 2006

Salvem el Xúquer II

Hui és un dia trist per als habitants de la Ribera, per a tots els valencians i valencianes. El riu Xúquer ha deixat de circular.

Hui ha passat allò que estàvem anunciant des de fa temps. El riu Xúquer no porta aigua en un tram de varis quilòmetres entre Antella i Carcaixent.

S’ha assecat literalment. Hem pogut comprovar aquest fet recorrent el llit del riu pel que no passa ni una gota d’aigua.

Mentre, aquesta primavera i estiu passat, a la Manxa es consumien centenars d’hectòmetres cúbics de l’aqüífer de la Manxa Oriental per regar dacsa, alfals i altres plantes altament consumidores d'aigua, subvencionades per la Política Agrària Comuna i d’escassa rendibilitat social. També al País Valencià els múltiples pous il·legals esquilmen el riu i els aqüífers. L’aigua que després li falta al riu.

La Confederació va elaborar un pla de sequera que repartia l’aigua, deixant als intocables de la Manxa amb el 95% dels recursos utilitzats la temporada anterior i als regants tradicionals valencians i manxecs amb un 40-55% d’aquests recursos.

Del que ningú es va recordar va ser del riu. Ningú va parlar d’assegurar-li un cabal ambiental mínim que evitara les mortaldats de peixos, la llentilla d’aigua i resguardara aquest ecosistema. L’albufera segueix el mateix camí que el Xúquer.Diuen que la Confederació volia evitar a tota costa que el riu s’assecara a Albacete, entre Alarcón i el Molinar, com va passar al 94. Paradoxes de la vida, resulta que ara se’ls seca a València, al seu curs baix, a la Ribera Alta. Però ja sabien que passaria, no fa molt van ser advertits per Xúquer Viu de la situació dramàtica per la que travessa el riu.

A partir de Carcaixent ja torna a haver líquid, que no aigua. És el procedent dels vessaments urbans i industrials de Carcaixent, Alzira ... Una claveguera.

3/11/2006