diumenge, de desembre 16, 2007

Ellas y el Audi


El cotxe del Vicent. Però on està ell?

Neu a la Font Roja





Per molts anys!

Moltes són les coses que havíem de celebrar en aquest sopar tan especial al qual vam estar gairebé tots. Celebràvem, en primer lloc, que ens tornàvem a juntar després de 10 anys que vam deixar d'anar a l'institut. Continuem mantenint els vincles, les quedades són cada vegada a més llarg termini però valen la pena. Si més no, enguany ja hem fet dos sopars.
I després de tants anys encara continuem rient de les mateixes coses. Quina cosa podia provocar plaer més gran que sentir una i altra el riure escandalòs d'Òscar, de veure ballar al David amb les cançons de sempre o de veure Mari tota roja després dels comentaris d'Òscar? Sempre va bé tornar enrere i veure que les coses no han canviat tant, observar que darrere d'unes cares un poc més majors, les vides un poc més estressants o les preocupacions més seriores de cadascú de nosaltres, encara amaguem aquell esperit que ens va fer unir-nos amb tanta força ja fa més de 10 anys.
Aquesta vegada ens ha alegrat l'aparició inesperada del David o de Mireia o la visita fugaç del Jordi. Vam estar contents i això es va notar. És d'admirar que cadascú de nosaltres trobe un moment en la seua vida d' "adult" per retrobar-se amb el passat, un passat que no és tan llunyà i que per a molts de nosaltres ha sigut la millor etapa de la nostra vida. Si, aquella que vam passar al Colomer de l'institut.

I quins sentiments que ens ha despertat a tothom veure a Agnès amb la seua panxeta d'embarassada! Això si que és tota una alegria, una de nosaltres serà mare prompte, i quina mare! I pare! que no ens podem oblidar que l'Òscar serà en breu pare de família, i quin pare! Enhorabona a tots dos, la classe de la línia en valencià comença a tindre descendència! I damunt, seran consogres, que encara no han nascut i l'Òscar ja vol emparellar-los.

diumenge, de desembre 02, 2007

El seu poble era Alcoi


Ahir vaig tindre l'oportunitat d'assistir al cinqué aniversari del Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, per motius de feina, no us penseu que ja m'he fet alcoianeta, però em va agradar estar-hi, em va agradar sentir les veus recordant la figura de l'Ovidi, molts d'ells el coneixien personalment i no com jo, que el conec però perquè anys després de la seua mort he escoltat tota la seua discografia en mp3 una i altra vegada. Ahir al sopar vaig estar molt a gust, compartia gustos, pensaments i ideologies amb molts dels presents, però també discrepava amb altres, malgrat tot vaig poder retrobar-me amb un Alcoi que pensava que només estava a la meua ment. M'explique: abans de vindre a currar ací i de conèixer la gent, les festes, la política i els costums d'ací, jo sempre havia imaginat que Alcoi era diferent a la resta del País Valencià, i tant que ho és però no com jo creia. Amb el temps he descobert que Alcoi no és la ciutat que jo imaginava, també és veritat que jo desconeixia molts de les seues particularitats. No vaig a entrar ara en detalls però pensava que a Alcoi tots eren com l'Ovidi, que estimaven la nostra llengua i la nostra cultura i que Alcoi era un reducte en extinció de la província d'Alacant. No cal dir que era jove i tenia uns ideals i potser era també molt ignorant. Ara, en aterrar a Alcoi me n'he anat adonant que és una ciutat com qualsevol altra però amb les seues «coses», no vaig a dir que tot és negatiu, ni molt menys, però entenc que molts alcoians es desentenguen de ser-ho o que siguen «alcoians no militants», com vaig sentir dir ahir al sopar. El fet és que ahir vaig descobrir un Alcoi que em va recordar el que jo pensava abans d'aquesta ciutat i tot gràcies a l'Ovidi, em vaig emocionar quan parlàven d'ell com si jo fos d'Alcoi, com si Ovidi haguera estat amic meu, com si s'hagués mort ahir mateix, i això, potser em va ocòrrer perquè encara hi havia anit alguna espurna de la flama que deixà l'Ovidi en els nostres cors. Ovidi era així «perqùe volia» i feia «crítica i autocrítica» del món que l'envoltava perquè ell era «un actor, un músic, un cantant i un paiasso» que ens empeny encara a tirar endavant.
En eixir, vaig poder contemplar aquesta bonica postal des del pont de Sant Roc i vaig pensar que potser a Alcoi encara queden coses per les que lluitar, i dic Alcoi, tot i no ser d'ací com si digués Xàtiva, Catarroja o Genovés, potser ho dic perquè el seu poble, el poble de l'Ovidi era Alcoi.

dijous, de novembre 29, 2007

Mireu quina coseta!!




Penge les fotos promeses de Llorenç però ja pare, que em cau la baba, a l'altre post promet escriure algo de trellat, que no vol dir això que presumir de nebot no tinga trellat... però prompte actualitzaré el blog com cal que ja va sent hora. Fins prompte!

dijous, d’octubre 18, 2007

Ja està ací Llorenç!!


Llorenç ha triat un dia de pluja per vindre al món, tot i això l'hem rebut molt càlidament. Lamente la qualitat de la foto, perquè se m'ha oblidat la càmera amb els nervis i aquesta és amb el telèfon mòbil. Però tranquils, que la tia Cris us mostrarà més nítidament aquesta coseta tan bonica, i a les seues cosinetes Paula i Sara també. Felicitats Míriam i Moisès!!!

divendres, d’octubre 12, 2007

Continua plovent

Ja sé que el blog acabarà semblant Canal 9 si continúe parlant de pluja però és que hui és una ocasió especial. A Senyera feia molts anys que el riu no passava tan ple i que hi havia tanta expectació per veure'l, de fet, últimament ja no passava ni aigua.

Quan era xicoteta i arribaven els mesos de setembre i octubre i amb ells les pluges fortes, si, aquelles que per a Canal 9 són un "rosari de problemes" i que sembla que s'acabe el món, doncs al meu poble amb les pluges el riu baixava amb força i, fins i tot, alguna vegada se n'ha eixit del seu cabdal. Era costum llavors, alçar-se de matí, agafar el paraigües, posar-se les botes d'aigua i acostar-se a vore el riu, on vas? et preguntaven, a vore el riu, contestaves. Era la frase més repetida durant aquells dies. I allà et trobaves a tota la gent, homes i dones de totes les edats, xiquets i xiquetes, tothom allà observant amb preocupació el color de les aigües i pensant que potser si plovia per dalt el riu se'n podria eixir ací, quan deien dalt es referien a Albaida.




Hui he tornat a viure eixes sensacions de quan era menuda, fins i tot he sentit les mateixes olors que aleshores i com no, he escoltat els mateixos comentaris. Els homes majors que parlen sentenciant que açò no és res i que a més serà bo per a la taronja. M'ha sobtat el comentari d'una dona major que deia que l'aigua era blanca i que per tant, venia d'Albaida, si hagués sigut roja, deia, seria perquè vindria de Barxeta. Quines coses s'aprenen en un matí plujós a la vora del riu!

M'ha agradat tornar a sentir tots aquestos comentaris, hui no he pogut anar a treballar per la quantitat d'aigua que hi havia a la carretera i per això m'he quedat al poble, encara com perquè m'hauria perdut tot açò, no hauria tornat a reviure tantes emocions i sensacions, que encara que semblen una tonteria, m'omplin de felicitat. Més curiós ha estat després quan he anat a prendre café al lloc de sempre, m'ha sobtat que al pub tothom parlava del mateix, els més jovenets que mai ho havien vist quedaven bocavadats al veure el Castellet rodejat d'aigua i el pontet que travessa el riu totalment cobert. El poble estava commocionat, com dirien a Punt de Mira.

Ha estat un matí divertit i, afortunadament només ha quedat tot en una anècdota, el riu no se n'ha eixit i Senyera resta tranquil·la i vigilant que el Castellet no quede incomunicat. I no com deia la cançó popular "Senyera no és Senyera...", que contava en 1923 se'n va eixir el riu Albaida i .... M'heu de perdonar, senyeruts i senyerudes, però no em sé la cançó així que si algú em pot ajudar....

dijous, d’octubre 11, 2007

Plou


Plou i sóc incapaç de dormir, i no perquè no tinga son, no.
M'agrada escoltar el so de la pluja, des d'ací, des del llit, i no vull adormir-me.
Cada vegada plou amb més força i jo cada vegada tinc menys ganes de dormir.
La pluja mulla el carrer, i l'olor de la terra m'arriba tot i tindre la finestra tancada.
Un tro trenca amb la monotonia de les gotes damunt de les basses.
I continúa plovent, i cada vegada més fort.
No puc anar-me'n a dormir i perdre'm aquest espectacle de la naturalesa.
Un llamp il·lumina la meua cambra a través dels vidres.
M'he vist a mi mateix al llit, amb els ulls oberts i concentrada en la música.
Una música trista però a la vegada joiosa, plou a fora i jo estic a dins.
La pluja no em mulla però m'envaeix.
No vull que pare de ploure.
No vull que es faça de dia.
No vull que el sol trenque la màgia d'aquesta nit tan bonica, una nit amb banda sonora inclosa.
Demà no voldré alçar-me per anar a treballar.

dimarts, d’octubre 09, 2007

Mirant l'horitzó


Un matí qualsevol d'un dia qualsevol, m'alce i mire a la llunyania,
m'agrada trobar-te, m'agrada escoltar-te, m'agrada sentir-te.

dimarts, de setembre 18, 2007

diumenge, de setembre 16, 2007

La fura, espectacular

Ahir vaig anar a Sueca, al MIM, per veure l'espectacle Imperium de la Fura dels Baus. No els havia vist mai, i em moria de ganes. Sort que al final vaig poder anar-hi perquè vaig quedar realment impactada i mira que ja m'havien advertit i sabia que anava a ser un espectacle molt fort, però mai m'ho haguera pensat així.
No vaig a contar-la perquè si teniu oportunitat l'heu d'anar a veure, però em va agradar molt el fet de convertir-te en un mes de la posada en escena, qui sap on està la línia que separa l'espectador de l'obra? Està realment separada?
La Fura trenca amb tots els convencionalismes, tant de contingut com de forma, amb ells no existeixen barreres, s'eliminen totes els normes del teatre, però et fa reflexionar fins a quin punt tot allò que vivim cada dia és o no teatre.
No vaig a entrar amb més anàlisis però és un tema interessant, com també ho és el contingut de Imperium, que d'una forma realment bèstia porta a l'escena la violència de l'home contra l'home però en aquest cas representada per dones.
Si teniu l'oportunitat, aneu a veure-la, però això si, porteu-se una samarreta de recanvi i si patiu algun tipus de malaltia cardiovascular o esteu embarassades, millor que es quedeu a casa.




dilluns, de setembre 03, 2007

La Sénia Teatre


Us recorde que al blog http://www.laseniateatre.blogspot.com/ podeu trobar les imatges i la crònica de l'estrena teatral de BESOS el passat 26 d'agost. Els que no vau estar per veure-ho no sabeu el que us vau perdre...

Un passeig per Núria i pel Ripollès....



Enguany no he anat de vacances a Formentera, i no per falta de ganes. Però no està malament canviar de tant en tant i, entre unes coses i altres, al final vam triar la Vall de Núria per passar les úniques cinc dies que tenia de vacances. Després de quatre dies intensos de festes del poble, assatjos de teatre i representació de l'obra, vaig fugir cap al Pirineu Català amb la Mari i la Rosa amb la intenció de desconnectar de tot.


Després de més de 7 hores de cotxe, per culpa de la congestió de l'autopista més cara de l'estat, a la fi arribàrem a Queralbs, un xicotet poble de pedra enclavat a la falda de la Muntanya i l'última parada del tren cremallera que arriba a Núria. Famolenques com estàvem vam devorar el menú que ens oferien a Can Constans: un arròs negre amb calamars, unes creïlles amb allioli i uns bolets barrejats amb nosequè. I clar, no podia faltar el vi de la casa, un vi tinto que ens va servir per anar-nos-en ben contentetes a fer la migdiada. Teniem moltes ganes de veure coses, però entre les tres no havíem dormit ni 6 hores la nit anterior, i el que va davant va davant.




L'apartament que havíem llogat era perfecte, teníem unes vistes i una terrasseta envejable. Així que vam fer la compra per passar allí una setmaneta de luxe, és clar, no podien faltar les botelletes de vi per a cada nit, ni la botelleta de Brugal.


I clar, el millor del ron és que no deixa ressaca, i així, el primer matí ens alçàrem ben disposades per mamprendre el que seria un dia molt dur. Després del típic desdejuni a la terrasseta començàrem la pujada al santuari de Núria. Al principi molt bonic, però el final és va fer molt molt dur, van ser 3 hores cara amunt, i clar, ahi es notàven els rons, els cigarrets i les festes. La Meri, era l'única que semblava estar en forma i estava més fresca que una Rosa, clar, com a França no ixen per la nit... El camí va ser dur, però valia la pena, els paisatges eren impressionants i no podíem deixar de parar en cada racó per observar-ho tot amb detall. Això si jugant al Veo Veo i cantant també vam fer el camí molt més amè, això tenint en compte que aleshores encara no havíem trobat la cançó del viatge.





Una vegada dalt, vam veure que era molt xulo però ja no podíem més i vam passar de seguir investigant, i molt menys de seguir pujant per fer més rutes de 3 hores que es podien fer des d'allí. Vam optar per trobar un bon lloc a la gespa i dinar i fer, de nou, la migdiada allà tirades. També vam aprofitar per omplir les botelles d'aigua de Núria, que segons diuen, és la Verge de la Fertilitat. Alguna de nosaltres en va beure més del compte, altres, en canvi, no volien ni sentir-ne parlar.




El dia següent el vam aprofitar per fer turisme en cotxe, molt millor per a la salut, és clar. I com plovia, ens vam dedicar a visitar Ripoll i Sant Joan de les Abadesses amb les seues respectives esglèsies i monestirs romànics. Molt bonics, però per a la Meri tots iguals. Al final del dia vam continuar la nostra ruta en cotxe pels encantadors poblets de la Vall de Ribes i vam descobrir Planoles i Nevà, dos xicotets pobles amb unes cases i unes esglésies precioses, també romàniques, clar. I un cop allí, gairebé sense adonar-nos-en vam trobar una hípica i de cop i volta ens vam trobar fent una ruta a cavall en companyia de Jordi, el guia que ens va explicar un munt de coses sobre la zona i sobre la seua manera de viure.



I en compte d'anar a Girona, com teníem previst dijous, ens vam quedar encara pel Ripollés, on tens quedàven encara moltíssimes coses per veure. I de nou, una ruta a peu, aquesta vegada cap al cim de Coll de Jou i per un camí de vaques. Haguérem arribat fins a dalt si no és perquè de sobte ens vam adonar que les vaques podien córrer tant com nosaltres i vam baixar corrents, sort que no ens va gravar ningú en vídeo perquè de ben segur que ens hagúeren tret en un programa d'eixos de la tele.


















El mateix dia, com no havíem tingut prou amb les vaques, vam continuar fent una altra ruta, però ara amb bici, la veritat és que estes xiquetes volien matar-me. Però no sense abans fer el nostre dinar del viatge a un restaurant de menjar casolans, que si pernil d'ànec amb foie, que si degustació de formatge, que si xai al forn, que si xurrasco... Ideal per després fer la Ruta del Ferro amb bicicleta. I clar, com no, una servidora havia de endur-se un souvenir del viatge: les cames plenes de blaures i no sé si el cap també una mica trastocat. Si voleu una recomanació no intenteu fer fotos mentre aneu damunt d'una bici, perquè després passa el que passa quan el de davant frena i no te n'adones.

I amb una nova botella de Brugal vam arribar a l'última nit a l'apartament de Queralbs. De la peneta que ens feia, per poc que no ens l'acabem sencera, i així vam acabar, escoltant música del telèfon mòbil, jugant-se a les cartes a qui li tocava dormir al sofà i cantant la que per fi, va ser triada la cançó del viatge.
Bo, sens dubte un viatge inoblidable en el qual el bon rotllo ha sigut la part més important, i això que no és fàcil conviure tres dones les 24 hores durant 5 dies, sobretot si a una li entra la mala llet després de caure un bac amb la bici.
El que compta és que tornem amb ganes de més i amb la sensació d'haver aprofitat al màxim la companyia de dues amigues, i el lloc, encara que no importava, ha estat un encert.

Un passeig per la Murta...


Era un dia d'eixos raret de temps que ha fet aquest estiu, un dia que s'estava de categoria perquè no feia ni molt de sol ni molta calor. Vaig aprofitar la visita de la Xeli al meu poble per pegar una volteta per la Murta. S'agraeix passar un dia a la muntanya en aquestes dates que tothom se'n va a la platja.
Tota la vida ha estat ahi aquest indret i només fa dos anys que el vaig descobrir. És una passada, una de les poques meravelles de la natura que encara queden vives a la Ribera. Esperem que dure i que les urbanitzacions que a poc a poc van intimidant aquest paratge no hi arriben mai.
Va ser una passejada molt agradable, tant per la vista com per la companyia.



La Vall de la Murta es troba en la Serra Corbera, entre les serres del Cavall i de la Murta i es troba molt a prop de les valls de la Casella i d'Aigües Vives.


Des d'aquest punt, el del Monestir que apareix a la foto, es poden fer diverses rutes, però això ho vam deixar per a un altre dia, així que si algú s'hi apunta....

diumenge, de setembre 02, 2007

Torne!!!


Torne a la xarxa!!!
Després de mesos i mesos desconnectada, he decidit tornar. No hi ha cap raó per la qual vaig deixar d'actualitzar el meu blog, però supose que em feia gossera o potser no tenia res interessant que explicar. Ara tampoc, no cregueu que ompliré el blog de continguts novedosos i atractius però escriuré i ja està. A Pilar li dec la història de ma casa, i a Àlex un passeig per Formentera així que m'hauré de posar les piles. Supose que amb el mes de setembre tots fem un esforç per carregar les piles i fer-nos un munt de propòsits difícils de complir però jo me n'he proposat uns quants i la veritat és que per a estar a 2 de setembre no està gens malament. Almenys ja he publicat una entrada nova al blog, encara que hauré de fer un "bando" (com diuen al meu poble) per avisar, perquè imagine que estareu tots cansats d'entrar i no trobar res nou, no Xeli?
Bo, ja estic ací que és el més important!
La foto és de les dos perles més boniques del món, Sara i Paula, que prompte tindran un cosinet, Miquel o Llorenç, encara no se sap.

dijous, de maig 10, 2007

somni

He tingut un somni molt molt estrany, si l’haguera escrit de seguida potser m’haguera eixit alguna cosa molt xula perquè en eixe moment em veia com obligada a escriure-ho, sentia que el que m’estava passant era digne d’abocar-ho a paraules i fer-ne un relat, un conte o fins i tot una pel·lícula.

Si, ja que sé que sona estrany i fins i tot fantasiós, però no havia tingut mai eixa sensació, sentia que jo mateixa era la protagonista d’una història i eixa història m’ha fet passar molta por. N’estic penedida de no haver transmés eixes emocions en eixe moment perquè ja se sap que els somnis s’obliden, però a mi m’ha trasbalsat el dia i per això he decidit escriure-ho.

Ja dic que no recorde les sensacions ni la història però si que he recuperat alguns elements, sobretot un: una casa. No sé si es tracta de ma casa, la que m’he de fer, o la dels meus pares. Potser siga una barreja de les dos cases perquè sempre han tingut molt de literari estes dos cases i sempre jo en sóc protagonista.

Per una banda la meua futura casa sempre m’ha fet por, potser per aquella experiència adolescent que vaig tindre allà, quan vaig sentir o vaig creure sentir una veu que cridava el meu nom. Només pensar-ho m’acollone tot i que sé que segurament serien al·lucinacions.

I per altra banda, la casa dels meus pares, ma casa, sempre m’ha inspirat molts contes i llegendes, potser pel que té d’històrica i potser també perquè a partir de la publicació del llibre del poble he sabut coses de ma casa que han fet que últimament haja pensat més en l’assumpte i m’haja imaginat com seria la vida ací fa 400 anys, sembla increïble, eh.

La qüestió és que en el meu somni jo era la protagonista i quedava atrapada per la casa, estava tan presa per ella que no podia eixir-ne i al mateix temps que no podia escapar tampoc podia despertar del son. Era com quan fas la migdiada i estàs desperta però al mateix temps no pots alçar-te i continues dormint.

Finalment m’he despertat molt alterada, m’he imaginat que d’açò podria fer-ne una història, he pensat tot seguit en el Resplandor, eixa gran pel·lícula en la que Jack Nickolson és el protagonista de la seua pròpia història de por. L’hotel és l’escenari, eixe hotel que parla, com parlava ma casa en el meu somni.

dimecres, de maig 02, 2007

Senyera no és Senyera...



Els senyeruts i les senyerudes ja podem estar més contents encara del nostre poble, ara ja tenim història. No vol dir això que no la tinguérem ja però amb la publicació d'este llibre ja ens coneixem un poc més.


El primer capítol situa Senyera entre el riu i els horts de la Ribera i a partir d'ahi ens permet fer un viatge en el temps. Només fullejant-lo m'he adonat que estime un poc més el meu poble, perquè Senyera no són només les festes patronals, el cafenet al pub o els passejos pel terme, Senyera, com tots els pobles té la seua història i per tant, com deia Raimon, té uns orígens i una identitat.


Pel llibre, he sabut que els senyeruts i senyerudes van lluitar amb els maulets en la Guerra de Successió i que va ser un dels pobles que va patir les represàlies de l'exèrcit borbònic i això fa que m'enorgullesca dels meus avantpassats.


Ma casa, era al segle XVIII, pràcticament l'única del poble, era un palau que pertanyia als Marquesos de Benemeixix. Sabia que ma casa tenia història, però amb el llibre podré descobrir tots els secrets de la meua actual llar. Fent una ullada ràpida per les seues més de 300 pàgines, me n'adone que parla de l'orígen del seu nom, Senyera, que malgrat que tothom ho associe a la bandera, es tracta d'una evolució lingüística: Senia Era. I és que just davant de ma casa, enmig de la Plaça Gran, hi havia una sénia que havien construit els moriscs i de la qual es trobaren restes arqueològiques. D'ací ve Sénia era i ja no és... Seniera.


Aquestes i moltes altres coses aniré descobrint en quan comence este viatge cap enrere, un viatge per la història, per la nostra història, per la meua història.



Per cert, una de les coses que més m'ha sobtat en la presentació del llibre és l'afirmació de l'autor, Abel Soler, de què el Castellet, eixa muntanya que vigila el terme de Senyera i pertany a Castelló de la Ribera, en algun temps ha sigut terme de Senyera... interessant, no? L'autor ens ha animat a reivindicar el que és nostre, a partir d'ara començaré a difondre esta idea i a lluitar pel Castellet. CASTELLET SENYERUT, JA!!!


dilluns, d’abril 16, 2007

Un passeig per la muntanya...





Fa dies que intente escriure quatre ratlles sobre el viatge de Pasqua i ja han passat més de dos setmanes i res, i això que estic de vacances.

Res, penge un parell de fotos i avant, que diuen a Castelló. He estat al Pirineu català i les fotos són de la ruta a peu que vam fer per la Vall de Taüll per veure la ruta del romànic, em va agradar moltíssim.

També la travessia per la neu que férem al Parc Nacional d'Aigües Tortes i l'estany de Sant Maurici va ser xulíssima, amb molta neu, sort que Ximo "el muntanyero" anava ben preparat perquè la resta... A més a més, havíem d'anar amb compte que Natxo no se'ns endugués per davant en una de les seues entrades a l'estil Puyol.

Un viatge molt agradable, per a repetir, he quedat ben contenta sobretot pels companys de viatge, gràcies per acollir-me, amics, ha estat tota una experiència amb banda sonora inclosa.

dilluns, de març 26, 2007

Grup de Teatre La Sènia

Demà és el dia Mundial del Teatre i quin millor dia per anunciar la creació d'un nou grup de teatre amateur creat a Senyera.

El Grup de Teatre la Sènia naix per iniciativa d'un grup de gent del poble amb ganes de fer coses, amb inquietuds, i, sobretot per la necessitat de donar-li a Senyera un caire més cultural.

Fa uns mesos que hem començat a assajar una divertida obra, vam començar forts, amb un sopar que ens va donar ales per treballar de valent. Els assajos segueixen amb més o menys èxit, però seguim endavant i per a les pròximes festes del poble el Grup de Teatre la Sènia debutarà amb el seu primer espectacle.

Esperem que siga el principi d'una llarga trajectòria. Hem de fer renàixer al poble eixa inquietud cultural que, si no fos per la Banda de Música, estaria molt amagada.

A partir d'ara trobareu més informació a www.laseniateatre.blogspot.com

Molts ànims companys!

Ens apaguen la tele...

Dissabte Lluís Llach ens deia el seu últim adéu a Verges, demà el País Valencià haurà de dir adéu a TV3.

El Govern valencià clausurarà demà els repetidors de la televisió autonòmica catalana i davant aquest anunci només s'obté el silenci de les veus crítiques, la passivitat dels de sempre, els que haurien de fer un poc d'oposició encara que només fos per dignitat. Ara que venen eleccions no els convé que els valencians comparen informacions. TV3 no és perfecta però almenys els seus informatius no són pura propaganda electoral. No hi ha cap motiu per a tancar una cadena amb un contingut televisiu de qualitat, un 0% de matèria rosa, i reconeguda com a un exemple a seguir les demés cadenes autonòmiques.

Demà el Govern valencià apagarà la tele de ma casa i la de moltes altres cases. Encara que a molts no els entre en el cap, no ens calen subtítols o doblatges per entendre la televisió des del nord, per què no paren de posar fronteres o no hi ha?

No només m'impediran veure "El Cor de la ciutat" i "Ventdelplà", podré viure sense saber si els Peris tornaran a estar junts o si l'Ester trobarà viu el seu fill, però què passa amb les entrevistes de la Mònica Terribas a "la nit al dia" o amb els documentals dels "30minuts"? No podré fer la migdiada sense l'Albert Om, la Cristina Puig o la Màbel Martí a "El Club"... Si no fos per TV3 m'haguera perdut el concert de Lluís Llach del dissabte passat.

Hem de fer alguna cosa, demà serà un dia trist per als valencians, castellonencs i alacantins. Volem TV3 al País Valencià!!!

Més informació:
http://www.lletjos.org/volemtv3/


dilluns, de març 12, 2007

10 anys


Fa ara 10 anys que vam deixar el Josep de Ribera, 10 anys que vam abandonar aquell vell edifici que havíem ocupat durant quatre anys, aquella classe del “palomar” que ja semblava casa nostra.

Ha passat molt de temps però encara molts els recordem com els millors quatre anys de la nostra vida. D’eixos anys han quedat molt bones amistats, la prova és que encara hui quedem per sopar, com si fórem un grup d’amics.

No ens ha faltat temps per parlar dels records d’aquells anys, dels professors, dels viatges i... sobretot d’aquelles festes que començaven pel matí i acabaven a la gasolinera de la plaça de bous comprant més “sangría Don Simón”.

Cada vegada ens costa més quedar tots junts, però el resultat sempre val la pena. Cadascú fa la seua i és difícil fer coincidir a tothom, però això ens dóna peu a organitzar-ne un altre ben prompte, així que els que no heu pogut vindre, no us preocupeu, que abans de l’estiu podem tornar a quedar.

Van ser quatre anys molt especials de les nostres vides, recordeu quan cantàvem aquell cançó de Raimon:

“Hem viscut ben junts,
Ara fa ja molts anys,
Qui sap que ens portarà,
Què ens portarà demà...

I volem viure Junts...”

Fins prompte amics!

dimarts, de febrer 13, 2007

Tot l'enyor de demà

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de
coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
i els baixa,
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
matineres,
qui travessen depressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: — Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
si m'aixeco,
demà.

Si no em puc aixecar,
mai més,
heu's-aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

diumenge, de febrer 11, 2007

Només va ser un "fins aviat"



Mai haguera pensat que estaria tan a prop de Lluís Llach, no només per la foto, sino perquè ahir vaig viure tot un somni: vaig poder compartir amb ell les notes de Campanades a morts.
Gràcies a la Banda de Música de Dénia, que em van donar l'oportunitat de ser un més d'ells, ahir es va convertir en un dels dies més màgics de la meua vida.

L'espectacle va ser molt emotiu, però durant tot el dia vaig poder estar ben a prop d'ell, als assajos i les proves de so. Va ser molt especial per mi tocar amb ell "Campanades a morts", un réquiem per un fatídic episodi històric que també he conegut a través de les seues lletres.

Lluís Llach la va compondre la nit del 3 de març del 1976, quan a Gasteiz la policia va matar a 5 sindicalistes i van ferir de bala centenars d'ells. Feia més de 3 mesos que Franco havia mort, però aquell dia la policia estatal es va comportar com si el dictador fos viu. En conèixer la notícia Lluís llach va compondre Campanades a morts per denunciar aquest acte de terrorisme d'estat.

Ahir en un acte per la memòria històrica, Campanades a morts va tornar a sonar de la mà de Lluís Llach acompanyat per la Banda de Dénia i l'Orfeó Valencià Navarro Reverter.

Alícia, gràcies per este dia tan especial...