divendres, d’octubre 12, 2007

Continua plovent

Ja sé que el blog acabarà semblant Canal 9 si continúe parlant de pluja però és que hui és una ocasió especial. A Senyera feia molts anys que el riu no passava tan ple i que hi havia tanta expectació per veure'l, de fet, últimament ja no passava ni aigua.

Quan era xicoteta i arribaven els mesos de setembre i octubre i amb ells les pluges fortes, si, aquelles que per a Canal 9 són un "rosari de problemes" i que sembla que s'acabe el món, doncs al meu poble amb les pluges el riu baixava amb força i, fins i tot, alguna vegada se n'ha eixit del seu cabdal. Era costum llavors, alçar-se de matí, agafar el paraigües, posar-se les botes d'aigua i acostar-se a vore el riu, on vas? et preguntaven, a vore el riu, contestaves. Era la frase més repetida durant aquells dies. I allà et trobaves a tota la gent, homes i dones de totes les edats, xiquets i xiquetes, tothom allà observant amb preocupació el color de les aigües i pensant que potser si plovia per dalt el riu se'n podria eixir ací, quan deien dalt es referien a Albaida.




Hui he tornat a viure eixes sensacions de quan era menuda, fins i tot he sentit les mateixes olors que aleshores i com no, he escoltat els mateixos comentaris. Els homes majors que parlen sentenciant que açò no és res i que a més serà bo per a la taronja. M'ha sobtat el comentari d'una dona major que deia que l'aigua era blanca i que per tant, venia d'Albaida, si hagués sigut roja, deia, seria perquè vindria de Barxeta. Quines coses s'aprenen en un matí plujós a la vora del riu!

M'ha agradat tornar a sentir tots aquestos comentaris, hui no he pogut anar a treballar per la quantitat d'aigua que hi havia a la carretera i per això m'he quedat al poble, encara com perquè m'hauria perdut tot açò, no hauria tornat a reviure tantes emocions i sensacions, que encara que semblen una tonteria, m'omplin de felicitat. Més curiós ha estat després quan he anat a prendre café al lloc de sempre, m'ha sobtat que al pub tothom parlava del mateix, els més jovenets que mai ho havien vist quedaven bocavadats al veure el Castellet rodejat d'aigua i el pontet que travessa el riu totalment cobert. El poble estava commocionat, com dirien a Punt de Mira.

Ha estat un matí divertit i, afortunadament només ha quedat tot en una anècdota, el riu no se n'ha eixit i Senyera resta tranquil·la i vigilant que el Castellet no quede incomunicat. I no com deia la cançó popular "Senyera no és Senyera...", que contava en 1923 se'n va eixir el riu Albaida i .... M'heu de perdonar, senyeruts i senyerudes, però no em sé la cançó així que si algú em pot ajudar....

3 comentaris:

Carlos Miragall ha dit...

Ja ho deia Raimon. Al meu país la plutja no sap ploure...

Anònim ha dit...

Uala!!! Si q ha plogut per allà!
A vore si quan torne he d'anar en barqueta. Aci de moment continua fent sol. Un besot des de Nàpols!!!

irina ha dit...

La canço continua aixi: Senyera no es Senyera, Senyera es segon Madrid on s'ha vist en Senyera passar el ferrocarril, la maquina es un burro el que guia es un xaval i el que repartis els billets es un pobre militar... CONTINUARA!!!

Un beset.