Jo no sóc qui per fer crítica d'un llibre com aquest, només sóc una lectora com qualsevol altra, per això us recomane alguns blogs que acostumen a fer crítica, i que, en aquest cas, en parlen del lllibre: Llegit, El lamento de Portnoy, o Llegeixes o enriqueixes, d'entre altres.
Potser perquè vaig haver d'empassar-me el llibre en un sol dia que aquella mateixa nit vaig somniar que jo era la protagonista de llibre i que jo mateixa tenia un "magatzem de la memòria". Fins i tot, ja desperta i amb el cotxe cap a Sueca, vaig imaginar que jo era aquell jove que anava a entrevistar Josep Palàcios a sa casa i que mai no l'arribava a trobar.
Això no em va passar a mi, jo sí que vaig trobar l'escriptor, li vaig poder fer les fotos i l'entrevista. Manuel Baixauli sí que existeix de veritat. De l'entrevista he de dir que, després de vint minuts de xarrera, l'entrevistat va acabar entrevistant la periodista.
En eixir de l'estudi de pintura de l'escriptor em vaig trobar amb la mateixa llibreria que ix al llibre, com m'havia explicat Baixauli, de sobte hi vaig fer un bot a dins de les pàgines, entre les paraules, enmig de cada lletra... tot el poble s'havia convertit en un mur ple de textos i jo havia d'anar llegint per descobrir la Seua vida, per descobrir els Seus pensaments...
Al cap, una frase: "Has de creure-hi per deixar-te dur per la història"
2 comentaris:
de vegades la nostra faena de tastaolletes ens deixa moments xulos, persones interesants,somnis....
Que sàpigues bonica que encara que no acostume a deixar-te comentaris, soc una lectora fidel del teu blog i m'alegre molt quan entre i em trobe amb un nou article. Així que, per favor, continua...
Xeli
Publica un comentari a l'entrada