A poqueta nit

S'horabaixa, el capvespre, l'hora de berenar, el crepuscle vespertí... S'apaga a poc a poc, sense deixar indiferents les mirades que casualment assisteixen a l'espectacle. A la mar, a la muntanya, a la ciutat, enmig dels tarongers, a la voreta del riu, al terrat de ma casa, a través de la finestra... Estiga núvol o clar, sempre fa goig veure com s'amaga darrere de les muntanyes, dels arbres, dels edificis o veure com suaument es deixa caure a l'aigua.
L'altre dia, contemplava com desprenia un violeta i un blau que es fonien en una mar immensa, hui veig com lluita per deixar-se veure enmig de gratacels i grues disfressat de taronja, potser demà els núvols m'impediran dir-li adéu.
És l'hora del canvi, és l'hora dels colors, és l'hora de l'apagada...és l'hora violeta.