diumenge, de novembre 19, 2006

Fins aviat

Si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar...

Era només una adolescent quan em vas encisar amb les teues lletres, han passat molts anys, molts recitals, moltes vesprades tancada a la meua habitació somniant amb la teua música, m’has acompanyat als meus viatges i avui t’he hagut de dir adéu.

Et vaig descobrir pel meu germà, a qui li furtava els teus discos i cintes i amb qui vaig anar al meu primer concert. Ell em va portar de la mà a un món que desconeixia i pel qual vaig caminar sola fins avui.

Avui, a València, m’has dit adéu. Ha estat un comiat ben especial, i, com si els nostres pensaments estigueren connectats, has anat cantant tot allò que en silenci et demanava. Gairebé tres hores de concert han estat suficients per complaure els meus desitjos, tot i que ben bé, m’hi haguera passat tota la nit allà.

Només començar has anunciat que, després de 40 anys damunt d’un escenari, no volies que aquest cop fos diferent, que fos més nostàlgic que altres. Però a mi un nus m’ha pres l’estomac quan m’ha vingut al cap que seria l’última nit que et veuria, l’última nit que t’escoltaria i l’última nit que et sentiria. He volgut gravar a la meua ment cada paraula pronunciada, cada nota tocada i cada sentiment que volies transmetre. Per si això fora poc, he volgut deixar escrit tot allò que he sentit durant la nit. Sent que no podré dormir en tota la nit, l’emoció m’envaeix encara.

Has començat recorrent la Geografia del seu cos i has acabant tombant l’estaca, que calia haver tombat fa molts anys. No ha faltat l’homenatge al blau de la mar, la mare del mar. El Maremar s’ha fet present també per dur-nos a Ítaca, en un viatge que no s’ha fet massa llarg.

L’amor no ha pogut faltar en una nit com aquesta, el Núvol blanc que li regales a la mare, el clavell que tens per mi o l’amor pel teu poble, Verges. “És veritat que fa vergonya dir-se humà i és veritat que t’estimo així com ets...”

No has pogut deixar de banda els amics en una nit ben especial, t’ho he sentit explicar moltes vegades i encara avui m’he emocionat en sentir-te parlar d’en Miquel Martí i Pol, qui tant ens ha ajudat a entendre la poesia. No me’n recorde la cançó francesa que has cantat, la que a ell tant li agradava i la que us feia cantar a les reunions d’amics.

Sempre queda un fil és la cançó que li ha posat música a la pel•lícula sobre el Salvador Puig Antich. Jo no havia nascut encara quan el van matar d’aquella manera tan bèstia i la història la conec per tu, com tants moments històrics que no he conegut però dels quals me n’he fet una idea gràcies a les teues cançons i els teus discursos als concerts. Tampoc entenia l’avi Siset, a qui se li escorxaven les mans per intentar tombar una estaca. Jo no he hagut de tombar cap estaca, i admire aquells que van estirar tots junts per tombar-la, però em preocupa que un dia com avui ha calgut que la tornares a cantar, perquè potser aquella estaca no va caure del tot, continuarem estirant...

Una crida a la Tendresa sempre cap en els temps que corren. En un món de presses, d’insults, d’enfrontaments, de guerres, de combativitat; un món de preocupacions en el que no cap la tendresa, el dolç batec de la tendresa, la tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Un calfred em recorre el cos quan pronuncies eixa dolça paraula. La màgia incombustible de l’amor: la tendresa

Ja te n’anaves però has tornat i jo, inquieta ja a la meua butaca he baixat per estar ben prop de l’escenari, per estar ben prop de tu, i llavors... “si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar,... que tinguem sort i que la vida ens done un camí ben llarg”. Un carpe diem que m’arriba a l’ànima i que em persegueix i jo allà, escoltant-te per última vegada...

Després d’haver invocat als astres, als estels, només amb “un desig d’amor, un poble i una barca”, has pronunciat un t’estimo ben particular. No em faces triar la meua cançó preferida perquè em seria molt difícil triar, però aquesta: Amor particular, puc dir-te que és una de les més belles cançons d’amor que he sentit mai.

No podries anar-te’n sense deixar-nos un missatge, un consell: “nosaltres som els somnis dels nostres avis, per tant, la qualitat dels nostres somnis serà la vida dels nostres nets. Somnieu!”

“Aprendre a estimar-se la vida i que res no acaba si tu no vols...”

Gràcies, Lluís, gràcies per tot el que m’has ensenyat! Torna aviat!

...Que tinguem sort i que la vida ens doni un camí molt llarg.

8 comentaris:

Alex Carcelén ha dit...

Què bonic, amiga. Dubte que trobe un homenatge més bonic i més sentit. Sembla una de les seues cançons. Una abraçada.

Cris ha dit...

Àlex, llach fa un concert este dssabte a Elx. Les entrades estan esgotades però mira d'utilitzar les teues armes de plumilla...

Anònim ha dit...

Guauuuu!!! Quina preciositat!!! M'he arribat a emocionar i tot!! Te'n recordes quan vivíem al pis d'Emili Baró i vam anar a veure a Lluís Llach a l'Olympia? Aquella nit vaig tindre sensacions paregudes a les que escrius: la felicitat que tenia a dintre meu no em deixava dormir. Aleshores em vaig posar a escriure al meu diari i no podia parar (li vaig dedicar vàries pàgines a eixe concert). Quan es va acabar el concert ens vam pillar de cara a Lluís Llach i ninguna va saber què dir, ens vam quedar com unes bobes mirant-lo, bocabadades. Quasi em desmaie! Al tornar del concert cap al piset, vam agafar un taxi i València em pareixia més bonica que mai. Quan vam passar pel Pont de Calatrava volia assomar el meu cap per la finestra i cridar, cridar molt fort!!! Va ser una de les nits més felices de la meua vida!

Anònim ha dit...

De menuda veia una sèrie d'una xiqueta que podia parar el temps amb un moviment de mà. Ai mare quantes vegades he desitjat ser eixa xiqueta i ara m'ha tornat a vindre a la memòria. Imagina'm a la tercera planta d'Aguilera i rodejada de gent. En estos moments sols desitge que ningú em diga res perquè sino no podré contenir eixes llàgrimes reprimides i esclafiré.
Que bonic Cris! Que bonic! Gràcies i ànim que ja ens tenies un poc abandonats

la sargantana del puig campana ha dit...

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
...............................
mai ningú ha fet una declaració d'amor com esta, m'emocione cada vegada que l'escolte, i he plorat i he rigut.........



T'estimo, sí,

Anònim ha dit...

molt xulo!

Anònim ha dit...

Este LLach sempre ha estat un poc sompo fins que vaig sentir aquella cançó de la Tendresa que em va tornar boig. Ja saps, depén de vegades amb qui o en quin estat estigues perquè una peli o una cançó et facen tilín.
En fi, que m'agrada Llach encara que haja perdut la innocència del lluitador revolucionàri comunista. M'agrada la gent que perd l'hipocresia i reconeix que tots som pareguts i que a tots ens agrada el mateix. El bon vi (grans vins fa este senyor), els diners, la bona vida i una altra vegada els diners.
M'alegre que a Senyera l'haja marcat este tipo.
Salut

Alex Carcelén ha dit...

Després de vore'l a Alacant, encara m'agrada més el teu article. Un beset