És novembre i no fa fred. M’alce de bon matí, acostumada a matinar durant la setmana, hui no m’he pogut quedar al llit fins ben tard, com era la meua intenció. Reste uns minuts entre els llençols decidint com encarar un nou dia. Hui no és dia de fer feina.
Tot i no tindre res a fer, un neguit m’impedeix quedar-me gitada o tornar-me a dormir. Òbric els finestrons i mire el cel. Un cel blavós m’indica que lluirà el Sol.
Mentre desdejune rumie les meues opcions i finalment decidisc que eixiré de casa, no puc desaprofitar un dia com este. Caminant, deixe el poble enrere i creue el Riu Albaida pel nou pontet. Com ha plogut, baixa un poc d'aigua, tot i que no ha plogut massa per dalt. Mon pare m’explica que tota la vida havia estat allà este pont i que cada any, a la tardor, quan venia riuada, se l’emportava el riu i l’havien de tornar a fer. Ara ja feia almenys 30 anys que no estava i, per tant, el Castellet quedava molt lluny del poble, incomunicat.
El pont em permet arribar a peu i en poc de temps a la Font Amarga, des del camí es divisa un paisatge de camps de tarongers interminable. Ma mare m’explica com jugava de menuda per ací. Una gran casa atalaia el terme, el Castellet i el riu que arriba fins el poble del costat. Allà, m’explica ma mare, vivien els amos de la muntanya i de tota l’horta que l’envolta, eren els senyorets que venien de la ciutat.
A la Font Amarga estant, recorde que jo també jugava allà de menuda. En Pasqua, venia a regolar la mona. Em rente la cara amb esta aigua, que és bona per a la pell, segons el que sempre he sentit dir a ma casa. L’aigua raja de la muntanya, sempre m’ha sobtat molt que fóra amarga, quines coses que té la naturalesa.
El camí de tornada el faig un poc més llarg, en compte de fer-lo recte, li pegue la volta al Castellet. El Castellet és l’única muntanya que es veu des del poble i ara, rodejant-la, me n’adone que no és tan gran com jo la veia quan era menuda. Amb els meus germans i mon pare, veníem cada any per Nadal a recollir molsa per fer el Betlem, ara ja feia anys que no venia.
Com no podia ser d’una altra manera, faig una aturada per provar el tresor de la comarca, les seues taronges. Em deixe aconsellar per mon pare, no sé com s’ho fa però ell sempre sap quines són les més dolces. Em diu de quina classe són, cada any m’explica com s’han de diferenciar però sempre ho oblide. Les clementines que em menge em saben a glòria, allà asseguda al costat de la sèquia no tenen el mateix sabor que quan me les menge per berenar al pis de la ciutat.
Arribe a casa ben contenta de no haver-me quedat dormint, estranya per tots els records que m’han vingut a la ment però feliç de poder gaudir de tants luxes a prop de casa.
Tot i no tindre res a fer, un neguit m’impedeix quedar-me gitada o tornar-me a dormir. Òbric els finestrons i mire el cel. Un cel blavós m’indica que lluirà el Sol.
Mentre desdejune rumie les meues opcions i finalment decidisc que eixiré de casa, no puc desaprofitar un dia com este. Caminant, deixe el poble enrere i creue el Riu Albaida pel nou pontet. Com ha plogut, baixa un poc d'aigua, tot i que no ha plogut massa per dalt. Mon pare m’explica que tota la vida havia estat allà este pont i que cada any, a la tardor, quan venia riuada, se l’emportava el riu i l’havien de tornar a fer. Ara ja feia almenys 30 anys que no estava i, per tant, el Castellet quedava molt lluny del poble, incomunicat.
El pont em permet arribar a peu i en poc de temps a la Font Amarga, des del camí es divisa un paisatge de camps de tarongers interminable. Ma mare m’explica com jugava de menuda per ací. Una gran casa atalaia el terme, el Castellet i el riu que arriba fins el poble del costat. Allà, m’explica ma mare, vivien els amos de la muntanya i de tota l’horta que l’envolta, eren els senyorets que venien de la ciutat.
A la Font Amarga estant, recorde que jo també jugava allà de menuda. En Pasqua, venia a regolar la mona. Em rente la cara amb esta aigua, que és bona per a la pell, segons el que sempre he sentit dir a ma casa. L’aigua raja de la muntanya, sempre m’ha sobtat molt que fóra amarga, quines coses que té la naturalesa.
El camí de tornada el faig un poc més llarg, en compte de fer-lo recte, li pegue la volta al Castellet. El Castellet és l’única muntanya que es veu des del poble i ara, rodejant-la, me n’adone que no és tan gran com jo la veia quan era menuda. Amb els meus germans i mon pare, veníem cada any per Nadal a recollir molsa per fer el Betlem, ara ja feia anys que no venia.
Com no podia ser d’una altra manera, faig una aturada per provar el tresor de la comarca, les seues taronges. Em deixe aconsellar per mon pare, no sé com s’ho fa però ell sempre sap quines són les més dolces. Em diu de quina classe són, cada any m’explica com s’han de diferenciar però sempre ho oblide. Les clementines que em menge em saben a glòria, allà asseguda al costat de la sèquia no tenen el mateix sabor que quan me les menge per berenar al pis de la ciutat.
Arribe a casa ben contenta de no haver-me quedat dormint, estranya per tots els records que m’han vingut a la ment però feliç de poder gaudir de tants luxes a prop de casa.
2 comentaris:
Passa't més sovint per ací, plumilla, que m'agrada molt llegir-te.
Aquest post m'ha fet tornar a la infantesa per uns moments.
A casa també anàvem a per molsa al terme i mon pare també sabia sempre quines són les millors taronges...
Publica un comentari a l'entrada