Una nova vida

No sé si encara hi haurà algú que llegirà aquest bloc, o com jo, se n'haurà oblidat d'ell. Hui m'he retrobat amb ell i m'he proposat fer-li un poc de cas. Mai he sigut constant per escriure, així que tampoc ara vaig a prometre res. El meu bloc no té un tema concret ni, com he dit, una freqüència però sempre consideraré que tinc un xicotet espai a la xarxa on plasmar allò que se'm passa pel cap. Com deia en un dels primers posts, allà pel 2006, és la meua finestra al món.

Així, per tant, hui m'he decidit a obrir un poquet la meua finestreta. Fa 24 setmanes que estic gestant una vida amb molta il·lusió i, sobretot, amb molt d'amor. Crec que mai havia obert tant aquesta finestra, però fins i tot, m'atrevisc a dir que sóc moooolt feliç i em sent molt afortunada per poder viure aquesta experiència, que sembla ser que no ha començat encara.

Potser encara no ha començat de veres però el que estic vivint ja és meravellós. Sentir que dins meu s'està formant una personeta és una sensació molt bonica, m'atreviria a dir que és màgica. I és que, poca broma, a mi em sembla que tot açò forma part de la màgia, d'un botonet xicotet, ha anat creixent setmana darrere setmana sense adonar-me'n pràcticament de res, i ara ja note que Blai està dins meu pegant patadetes. És meravellós i per això ho vull compartir.

A Blai li tocarà nàixer en un any ben fotut, segons diuen els experts, serà el pitjor de tots. Això em preocupa, i tant, però no tant com m'hauria d'angoixar, la veritat. Estic molt positiva i amb molta força. Blai creixerà rodejat de tota l'estima que siga possible, i tot i que això sembla un poc hippy, o com diu un amic meu, un poc wi-pi, a mi em pareix que amb això hi ha prou per viure. Està clar que si els seus pares aconseguim unes bones feines, tot anirà millor, però tot vindrà rodat, n'estic segura.

Tradicions que es desfan a la boca

Arnadí fet per ma mare

Els aparadors dels forns de la Costera i de mitja Ribera Alta en van plens d'arnadí estos dies. S'acaba la Setmana Santa i amb l'arribada de la Pasqua és l'hora de tastar els suculents plaers als quals la tradició dóna pas. L'arnadí és un dolç de base de carabassa i dels àrabs, diuen, que en vam aprendre la recepta. Xàtiva és l'epicentre d'aquest típic dolç, i fins i tot en té una marca patentada, però els pobles del voltant bé que han sabut també conservar la tradició.

I la tradició diu que fins Divendres Sant res de menjar arnadí. Ara són quasi tots els forns els que ofereixen als clients l'arnadí per als clients, però fins fa només unes dècades aquest plaer de la gastronomia tradicional es feia principalment a casa. I, segons conten els més vells, es preparava durant la setmana santa però no s'havia de menjar fins al divendres.

En la seua elaboració bàsica no hi falta el sucre, la carabassa, els ous o l'ametla, tot i que hi ha diferents variants que utilitzen també el moniato. Com molts llegats que ens deixaren els àrabs, l'arnadí continua viu a la nostra tradició i és per això que a Xàtiva, a la Costera i fins i tot a alguns pobles de la Ribera Alta estos dies no hi falta aquest dolç a les nostres postres, i si va acompanyat d'una misteleta, millor que millor.

N'hi ha qui diu que només s'ha de menjar per Pasqua aquesta exquisidesa, com n'hi ha qui diu que no s'ha d'afegir el moniato perquè l'original només porta carabassa, però a Llanera de Ranes s'hi cuina també en novembre i amb més de 10 varietats del mateix plat. I és que des de fa més de 25 anys, aquesta localitat de la Costera celebra a finals d'any el Concurs Nacional d'Arnadí, on cada any participen més de 50 cuiners i cuineres que opten al premi al millor arnadí de l'any.

Si és veritat que aquest concurs no es fa a Xàtiva, on sí que es fa el concurs d'arròs al forn, la capital de la Costera compta des de 1998 amb una marca registrada com a "Arnadí de Xàtiva". I és que un ex regidor del PP, Miguel Ángel Moracho va patentar en aquell any aquesta marca per tal de comercialitzar-lo en un local de la seua propietat.

Si bé Xàtiva conserva la marca, altres localitats se'n fan ressò d'aquesta tradició culinària, com és el cas d'una empresa de Canals que en 2004 va traure al mercat el primer gelat fet d'arnadí. Des de llavors, el dolç de carabassa es menja també a l'estiu.

Potser el calendari gastronòmic ha quedat alterat amb els anys però si la tradició mana que fins Divendres Sant no es pot menjar arnadí, per alguna cosa serà. I el diumenge... les mones.

ARTICLE PUBLICAT A ARA MULTIMÈDIA EN DIVENDRES SANT

ARA Multimèdia

ARA no puc actualitzar....
ARA estic ocupada...
ARA espereu un poc que arriba...
ARA sóc tota ARA Multimèdia

am from dimare on Vimeo.

L'art de brofegar

No fa vent, ni plou, ni fa sol.
No és blau, ni roig, ni gris.
No és dolç, ni aspre, ni salat.

És i prou.

Aleshores, gairebé, veritat.
Gilipolles, sense vergonya, rematats.
Ignorància, incultura, indecència.

És i prou.

Parada tècnica

L'Inquiet ja fa mesos que va arrancar, de fet, ja està escalfant motors de nou, però aquest blog es va quedar estancat aquell mes de novembre, que ja sembla que faça una eternitat.
Una de les raons, que no l'única, de la meua deixadesa és potser el motiu d'aquest post, i és la incompetència de les companyies telefòniques al segle XXI.
Fa poc més de sis mesos que m'he trasllada a ma casa i encara no tinc Internet... i no és perquè no ho haja demanat, no. La meua primera telefonada al 1004, de Telefónica, va ser allà pel mes de novembre. Després de dues setmanes, aproximadament, em van respondre que no era possible posar-me la línia ADSL, que a ma casa no hi havia cobertura.
Quèeeee???!!!
Això com pot ser?
Jo em vaig quedar a quadres, és clar. No em semblava normal que els meus veïns en tingueren i jo no. Què passa, que per ser un poble menut no tenim dret a fer ús de les noves tecnologies?
Després d'insistir durant mesos, he seguit buscant alternatives però ara resulta que l'única opció que tinc és Telefónica i l'última explicació d'aquesta és que no tenen prou "caixetes" per a més línies i que fins que algú no es done de baixa jo no en tindré. Jo no em crec el que m'estan dient, no m'ho crec!!! I què passa a les grans ciutats? a les finques de 50 pisos? Realment crec que el que fan és oblidar-se'n dels pobles rurals. I jo, vinga fer peripècies per buscar una xarxa, amb antenes com les de la NASA i coses per l'estil...
I clar, imagineu la cara que se'm queda cada vegada que veig a la tele l'anunci d'aquell que es queda a dormir al bar i tot amb el seu pinxo d'internet! I jo sense poder treballar a ma casa! Si, si, perquè si els de Telefónica em posaren Internet m'estalviaria almenys 250 km a la setmana, o bé deixaria d'envair la casa del meu germà per fer la meua feina a distància. Ja em ric per no plorar.
Bo, ara ja sabeu perquè més o menys he deixat d'escriure al blog. No promet que l'actualitzaré més sovint perquè ja em coneixeu i sabeu que no és veritat, però la intenció és el que compta i sinó, ja sabeu que em podeu trobar al facebook, que és el que està de moda! Això si, entre quan no tinc feina, eh! (això és per a Natx i German). Un altre dia parlarem del facebook, o la pèrdua total de la intimitat, del GH, de Orwell...

ARRANCA L'INQUIET

Ui, que ja no me'n recordava que tenia blog!!! Açò d'estar en l'atur és molt estressant, no tinc temps per a res, jejeje. Aprofite que passe un moment per la xarxa per recordar-vos que avui comença la quarta edició de l'Inquiet, l'únic festival de cinema en català del món i a més, una iniciativa molt molt lloable de l'equip de la Casa de Cultura de Picassent. Tota pedra fa paret, ja sabeu, i events d'aquest tipus són molt necessaris per a la nostra cultura.

Feu-li una ullada al programa, hi ha coses interessants: documentals, pel·lis, curts... i fins i tot projeccions dins la piscina dins de la secció lliure.

Ens veiem a l'Inquiet!!!

Un passeig per la Serra Mariola

No vam trobar les caves però almenys vam menjar mores. I que bones!!!

Després de l'estiu i cansada del sol i platja, el que realment abellix és passetjar per la muntanya i quin indret més adient que la Serra de Mariola.

Agres és un poble amb encant, d'eixos que no et canses de visitar. Sempre m'havien dit que la Cava Gran, enfilant el Montcabrer era per a veure, i aquesta va ser la meua intenció. Però en això es va quedar, no sé com ho vam fer que vam pujar i pujar serra amunt i al final no vam trobar res. Sort que de camí ens vam trobar aquestes magnífiques mores, que van suplir la bellesa de la cava. Un altre dia serà.

Per acabar el dia, i ja tornant cap a casa ens enfilem cap a la Vall d'Albaida i ens parem a Bocairent. La vista des de la carretera és única, quin conjunt de cases més bonic, allà enclavat en la muntanya. Les covetes del moro també les deixem per a un altre dia, és tota una experiència endinsar-se per aquells passadissos tan menudets. La foto és de quan vaig anar en Pasqua.

Pendent queda, per tant, la cava gran d'Agres, les covetes del moro i com no, l'herberet en Bocairent.